“M.A.R. de fons”

La forta tempestat que agita, aquests dies, les aigües del PP, s’està convertint en una maregassa, amb ones d’una alçada tant considerable que amenacen la pròpia seguretat de la direcció del partit, la continuïtat de la qual s’ha posat en solfa de manera evident i estrident en una crisi d’un crescendo tan pronunciat que està estabornint la capacitat d’actuar de manera intel·ligent dels dirigents que es veuen perduts per poder governar una nau que amenaça amb fer aigua i acabar enfonsant-se.

És ben cert que la tensió que ha desembocat en la crisi mes profunda que ha viscut mai el partit de Fraga Iribarne, José María Aznar i Mariano Rajoy, existeix des de fa molt temps i ha anat creixent de manera larvada, amb petits episodis que representaven sols la punta de l’iceberg de tot el que es coïa per davall i que ara ha rebentat com un gra ple de pus.

El problema ve d’enfora i s’inicia en el moment en que apareix, amb força, una nova opció electoral a la dreta espanyola, VOX, el partit de Santiago Abascal. La força del PP, basada en la unitat de tota la dreta al voltat d’unes mateixes sigles, es comença a qüestionar quan els seus electors poden escollir entre votar una opció més centrada, encarnada per Ciudadanos, i una molt mes escorada cap a posicions extremes que s’homologuen amb els partits neo feixistes que esclaten, amb més o menys força, a tota Europa. I així com Ciudadanos, de la mà d’un Albert Rivera de tant populisme com predica acaba per fer-se impopular fins pràcticament la seva desaparició, VOX sap recollir l’ideari de la dreta més extrema i dotar-se dels rituals, icones i fraseologia més ultramuntana, per mantenir-se com opció diferenciada en el temps, i créixer electoralment parlant, en tant que manté l’acusació de “derechita cobarde” a la direcció d’un partit que dubte entre dues estratègies electorals, la que vol recollir els vots d’un Ciudadanos en vies d’extinció, o els provinents del partit de Santiago Abascal per la via de fer-se seus els postulats i el llenguatge més ultres.

El triomf electoral d’Ayuso, promoguda a la candidatura de la Comunitat de Madrid, pel propi Casado, demostra que és possible guanyar vots venent una política ultra lliberal en lo econòmic, populista en el discurs, i exempt de problemes de consciència si es necessita pactar amb els “Abascal” locals per mantenir el poder. Ayuso està convençuda de que “el poder desgasta…a qui no el té”,  com afirmava Andreotti, i està assessorada per un especialista en gestionar el populisme més absolut, especialista en vendre fum o en vestir mentides per convertir-les en miratges de veritats, si així convé per conquerir el poder i mantenir-lo. Miguel Angel Rodríguez, M.A.R., és “la mano que mece la cuna” de la dreta madrilenya, la mà que mou els fils del poder i qui crea la imatge d’una Ayuso que una part de la dreta econòmica, mediàtica i política de Madrid voldria catapultar cap a La Moncloa, després de conquerir el poder de Gènova,13, sacrificant els Casado i Egea als que consideren uns “caga dubtes” incapaços d’assaltar el poder de l’Estat.

“La clau està en Rebeca”, com en el best seller de Ken Follet, i aquí Rebeca és en M.A.R. Ell és qui ha dissenyat l’estratègia d’Ayuso i els seus partidaris, en aquesta crisi. És ell qui ha empès la presidenta madrilenya a aprofitar els resultats de les eleccions de Castella-Lleó, de les que ha sortit un PP necessitat del suport de VOX, el gran guanyador electoral a aquella comunitat, per continuar governant. Ayuso, empesa per M.A.R. defensa la bondat de pactar amb el diable si és precís per governar, encara que el diable és digui Abascal, i el duo Casado-Egea, tenen terror de que aquesta estratègia serveixi per blanquejar VOX, amb qui sols voldrien pactes puntuals per aprovar segons quines coses, però mantenint el missatge de que ells, el PP, son el mur de contenció per impedir la transformació de l’extrema dreta en la força hegemònica.

És molt probable que aquesta sols sigui una batalla més en la guerra de la que ha de sortir un partit, el PP, definitivament escorat cap a la dreta o pel contrari, ancorat en aigües més centrades. Però també es cert que la batalla actual sols ha començat, i que son visibles com mai, les esquerdes internes del partit. Mai fins avui s’havien donat “manifestacions del PP contra el PP”, com es lamentava l’anterior portaveu Rafael Hernando. Mai fins avui les portades de diaris de la dreta mediàtica com El Mundo o l’ABC, s’havien atrevit a demanar dimissions a Gènova,13, posicionant-se de manera militant com si de l’assalt final al Palau d’Hivern es tractés. Mai fins avui s’havia fet tant visible la divisió i la por dels parlamentaris del PP a l’hora de prendre posicions en favor d’Ayuso o de Casado-Egea.

Les espases segueixen en alt i hi continuaran fins i tot si s’aconsegueix pacificar les declaracions en els propers dies. Les ferides s’han fet prou profundes entre els dos sectors que no tenen cicatrització possible. L’actual direcció del PP no pot permetre que Ayuso continuï sent l’enemic que pot acabar amb ells i Ayuso, però sobre tot M.A.R. saben que sols escapçant la direcció bicèfala Casado-Egea podran mantenir possibilitats d’arribar al seu objectiu final, conquerir La Moncloa. El dol és a mort, i sols hi pot haver, a llarg termini, un guanyador i un perdedor.