"Me gusta la fruta" o l'art de dir bajanades

Confés que he tingut la temptació de parlar avui d’investidures o d’amnisties, o del temporal desfermat a l’Espanya profunda per les dues qüestions, o fins i tot del llenguatge de barra de bar, instal·lat a algunes institucions públiques, que semblen participar en un concurs per veure qui diu més i millors (¿) bajanades, però la necessitat de continuar denunciant, sense defallir un sol dia, els crims contra la humanitat que veim cometre de manera impune a Gaza, m’obliga a anar per altres camins.

Fins quan consentirà el món aquesta massacre???? Creixen dia a dia les xifres dels milers de morts i ferits, es multipliquen les dels desplaçats, cada deu minuts mor un infant baix les bombes israelianes i les nacions més poderoses del món callen amb un silenci que els converteix en còmplices de l'horror. I si diuen alguna cosa, amb la boca petita, res li importa a un dirigent amb mentalitat nazi com ha demostrat ser Netayahu, un dirigent que no dubta a l'hora d'aplicar les mateixes represàlies contra la població civil, que imposava l'exèrcit alemany quan, a la Segona Guerra Mundial, es produïa qualsevol acció dels maquis, i si algú gosa retreure-li els assassinats en massa que perpetra a Gaza, els contesta amb una fanfarroneria de barra de bar. I, fins i tot, utilitza la mateixa resposta xulesca quan una part dels ciutadans d'Israel té l'atreviment de criticar l'obsessió destructora del primer ministre, que prioritza continuar la destrucció de qualsevol fesomia de vida a aquest camp d'extermini en el qual ha convertit Gaza, la que era la zona més poblada del món i ara és la zona del món on s'han acumulat més morts per metre quadrat sí, exceptua’m Hiroshima i Nagasaki.

Bombardejar escoles i hospitals o centres de les Nacions Unides s'ha convertit en una pràctica habitual per l'exèrcit d'Israel i quan l'estat d'opinió mundial ho ha començat a rebutjar, la seva resposta ha estat la d'intentar negar la seva autoria, i davant la incredulitat general ha intentat culpar els altres, és a dir, intentar fer creure que els combatents palestins atacaven el seu propi poble per poder fer victimisme davant el món, però la seva darrera ocurrència haurà batut tots els rècords del cinisme: emprar el vell truc de les "armes de destrucció massiva". La destrucció absoluta d'un hospital, amb els metges i malalts obligats d’evacuar-lo a punta de pistola, al·legant que en el seu subsol s'hi trobaven el comandament general de Hamas, els segrestats, i fins i tot el cor de la fabricació industrial de bombes i armes usades pels combatents palestins, ha causat incredulitat al món sencer que encara conserva en el seu record els juraments en el mateix sentit de Bush, Blair i Aznar per justificar la invasió i la guerra d'Iraq, que van costar tantes vides. El personal mèdic ho ha negat de manera reiterada, i la credibilitat d'una gent que moguts per l’altruisme s'han jugat la vida en cada una de les hores de bombardejos indiscriminats, està molt per damunt de la d'un Netayahu al que no creuen ni els seus correligionaris, o compatriotes.

Netanyahu, que posa cara de pòquer, impassible, cada vegada que s’anuncia que baix les runes d'un edifici bombardejat han trobat el cadàver d'algun dels hostatges que va segrestar Hamàs, ja és assenyalat per una bona part del seu propi poble com a corresponsable per aquestes morts, i ha aconseguit passar a la història com el més sanguinari dels dirigents de l'Estat d'Israel, sense que a canvi hagi aconseguit allò que ell assenyala com el seu primer propòsit estratègic, acabar amb Hamàs.

Sap ell, com ho sap el món, que no s'exterminen les ideologies per molt que assassinin els que les professen i les defensen. Podran silenciar-les al llarg d'un temps, però acaben ressorgint d'entre les cendres. Cada pare, cada germà que ha sofert en les seves pròpies carns la destrossa dels cossos dels mils i mils de fiets per les bombes de Netayahu, s'està convertint en un terreny adobat per les idees de Hamás o de qualsevol dels grups que estan fent l'objectiu de la seva vida la destrucció d'aquells que, a la vegada, han destruït la vida dels seus. La venjança no és aturadora ni té límits, quan els que l’abracen com a objectiu de la seva vida, ho han perdut tot.

Netanyahu, però també els seus còmplices, Biden, Blinken o el britanic Sunak estan sembrant l'odi, amb el seu suport als crims contra la humanitat perpetrats a Gaza, però no oblidem mai que "qui sembra vents recull tempestes"

Ramon Orfila i Pons