Morocco Gate: 'La ma que engronxa el bressol'

Que l'estratègia del garrot i la pastanaga és una constant en la política exterior del regne del Marroc, no ho posa en dubte ningú i cada dia apareixen noves proves de fins quin punt és així, sols s'han de saber  llegir entre línies i interpretar-les en el context en el que es produeixen.

Fa poques setmanes el monarca alauita ha destituït l’ambaixador del Marroc a França, sense donar-ne  cap explicació. Es tracta d'una ambaixada molt important si tenim en compte que França ha estat i continua sent el gran aliat del Marroc en moltes qüestions,  però de manera especial en tot el que es refereix a la política de fets consumats aplicada a la il·legal ocupació del Sàhara Occidental, que ha marcat la  posició del govern francès des de fa anys. Una política que ha duit l'Eliseu a encobrir, quan no era  possible justificar,  les malifetes en matèria de drets humans i del respecte de la legalitat internacional del país nord africà, la qual cosa li ha provocat problemes en la relació amb altres països que, històricament, s'han alineat amb les tesis d'Algèria i de la República Àrab Saharaui Democràtica.  Uns alineaments que han contribuït i no poc a debilitar la posició de França a Àfrica.

Ningú posaria en dubte la capacitat i legitimitat de Mohamed VI a  l'hora de destituir i nomenar els seus representants diplomàtics i de fet Exteriors forma part dels ministeris anomenats “de sobirania”,  junt amb Defensa, Interior i Assumptes religiosos, atribuïts directament al monarca, i per tant ningú pot dubtar que la decisió del cessament del diplomàtic prové directament del Rei i que s'ha decidit a l'entourage de la corona, on es troba “la ma que en gronxa el bressol” de la política del Marroc, és a dir, el centre des del que es prenen les decisions importants.

Si tenim en compte la coincidència d'aquesta decisió reial, amb la votació al Parlament Europeo d'una històrica Resolució condemnatòria cap al Marroc, per la seva constant vulneració dels drets humans i la persecució exercida contra periodistes i contra la llibertat d'informació, podrem deduir que hi ha una relació directa entre una cosa i l'altra.

De fet, arran de la manifestació condemnatòria del Parlament Europeo, es van difondre en els àmbits polítics i diplomàtics de Rabat insistents i intensos rumors culpant el Govern Francès de ser responsable de la difusió del que la Corona considera difamacions contra el Rei i contra el país, de tal manera que, segons ells, el pronunciament dels eurodiputats seria fruit d'una conxorxa orquestrada des del Govern de Macron.

La demostració de la importància que des de l'entourage de Mohamed VI, es donava al que per ells és un insult del Parlament d'Europa, i la consideració del paper que França hauria tingut en la gènesis de l'acord, és el fet que el propi ambaixador francès a Rabat, Christophe Lecourtier, el va veure obligat a difondre un comunicat en el que s’aclaria que; “Som responsables de les decisions de les autoritats franceses, però el Parlament Europeo està enfora de la nostra autoritat. Es tracta de personalitats que han estat elegides. Hi ha diversitat de grups i corrents d’idees. El Govern francès no pot fer-se responsable dels eurodiputats”.

Era un forma de sortir el pas a la més que previsible reacció del monarca, amb una “excusatio non petita” que tampoc ha servit per impedir que tant el Govern, com el Parlament o la Judicatura del Marroc hagin condemnat de manera unànime i utilitzant dures expressions, les “ingerències i les tergiversacions” dels eurodiputats, anunciant la immediata presa de determinacions respecte de les relacions diplomàtiques amb Europa.

El Marroc i concretament l'entorn del Rei, no es poden engolir de manera fàcil els acords parlamentaris que condemnen sense pal·liatius la situació de les llibertats al país del Magreb, i menys encara poden acceptar que el Parlament d'Europa continuï investigant l'abast del Morocco Gate, que va deixant al descobert una trama de corrupció que s’havia anat teixint al llarg d'anys de funcionament d'un lobby pro marroquí al seu si, destapant l'existència de suborns a eurodiputats, que ha desembocat amb la detenció de representants electes de Grècia, Itàlia o Bèlgica, en una investigació que sols ha començat i que pot arribar a esquitxar a molts més diputats, i posar de relleu que, en determinades qüestions, les decisions parlamentàries s'han vist condicionades i dirigides pels serveis d’intel·ligència de països de fora d'una Europa que presumia de independència mentre es compraven les voluntats d'alguns dels seus parlamentaris.

La darrera detenció, la del eurodiputat i socialista belga Marc Tarabella, imputat pels delictes de corrupció pública, blanqueig de capitals i pertinença a organització criminal, dins el marc del Qatar-Morocco Gate, fa pensar en una voluntat de la justícia Belga d'arribar fins el fons de la trama, però el fet que, a hores d'ara, continuï la presència de membres del lobby pro Marroquí actuant de portes endins a la seu del Parlament, manté vives les sospites de fins quin punt és capaç la pressió de Qatar o del Marroc, de neutralitzar l'intent d'esclarir l'abast d'una trama tant potent.

Mentre, la secció espanyola de Amnistia Internacional ha emès un comunicat en el que exigeixen al Marroc que acabi amb la persecució i assetjament al periodista Ignacio Cembrero, novament denunciat devant la justícia espanyola per les autoritats marruquis. Se l’acusa, aquesta vegada, de calumnies per haver denunciat que els serveis secrets marruquis l’han espiat amb el sistema “Pegasus”, entre moltes altres persones. Una denuncia que perjudica de manera notable la imatge exterior del govern del Marroc, si tenim en compte que s’afegeix a les sospites que entre els espiats de manera il·legal s’hi podrien trobar el President Macron i el propi President Pedro Sánchez, que mantenen un sospitós silenci oficial, devant el que pot representar un dels escàndols més grans dels darrers anys, en matèria d’espionatge. No fa massa temps, Ignacio Cembrero es  lamentava de la sensació d’indefensió per la manca absoluta d’actuacions en favor seu per part del Govern Espanyol.

I continua l’aïllament socialista al Congrés dels Diputats per la seva política d’aliança incondicional amb el Marroc. El darrer episodi ha tingut lloc la setmana passada quan, el Grup Parlamentari de Unidas Podemos, socis en el govern de Pedro Sánchez, ha aconseguit el suport parlamentari majoritari  per la presa en consideració d’una Proposició de Llei que proposa equiparar els drets dels Saharauis que van tenir la nacionalitat espanyola fins el 1976 i els seus descendents, amb els ciutadans d’altres antigues colònies. El sentiment de vergonya dels diputats socialistes ha d’haver estat antològic, quan han comprovat que sols els membres del seu Grup parlamentari, s’oposaven a la proposta, devant la que fins i tot els diputats de VOX han optat per la abstenció. Tot sigui “ad maiorem Sánchez gloriam”, objectiu al que sacrifiquen si es precís qualsevol component ètic o estètic dels seus vots.

En fi, que els diputats socialistes prefereixen refermar, una vegada més,  les cucales de la disciplina partidària abans que optar pel que a molts d’ells, n’estic ben segur, els demana la consciencia i els sentiments.

Ramon Orfila i Pons.