Per un món millor: ciutats inclusives, per a tothom, com?

Una ciutat, una societat, la polis (la política) no té sentit sinó està organitzada per donar resposta a les necessitats comunitàries, col·lectives ja que aquest és el seu sentit, el motiu dels seus orígens. Tanmateix, per a que això succeeixi, el primer pas és identificar quines són aquestes necessitats i ser conscients de la diversitat d’aquestes. I avui dia, vivim un moment en que hi ha un risc real que moltes d’aquestes necessitats i persones siguin invisibilitzades per la seva situació laboral, social, cultural.... I si volem un món millor, açò no ho podem permetre.

A través d’aquestes lletres i de les meves ulleres de sociòloga, a mode de pinzellada i de manera humil, vull posar èmfasis en els riscos que tenim avui dia que posen en perill que les ciutats puguin acollir les necessitats de totes les persones que hi viuen, com poder contrarestar aquests riscos i quines són les oportunitats que tenim per fer-ho. Crec que això donaria per fer un llibre.

Alguns dels riscos:

-Les xarxes invisibilitzen als vulnerables. La comunicació a través de les xarxes socials tendeix a crear la idea en l’imaginari social que el que no es visibilitza a les xarxes, el que no es comunica, no existeix. I per tant, aquelles persones que no tenen accés o facilitat per utilitzar les xarxes, corren el risc de ser invisibilitzades i, en conseqüència, marginades, deixades fora del sistema, de la realitat. 

Com diu el filòsof José Carlos Ruiz, les xarxes ens estan allunyant de viure la realitat, ens desconnecten d’aquesta creant una realitat paral·lela.

-El model de societat neoliberalista en que vivim porta implícit un valor suprem com és el mite de l’èxit, el qual es converteix en objectiu a assolir. Els qui viuen i persegueixen aquest mite són, per tant, neosubjectes/neociutadans: exitosos, emprenedors, amb marca personal, resilients, productius....L’altra cara de la moneda són aquells que no tenen èxit, els perdedors («losers») que acaben essent estigmatitzats i, en conseqüència, marginats i incompresos sense tenir-hi cabuda dins el sistema. Sinó tens èxit, quedes exclòs del sistema.

Així ho apuntava Jordi Grané, també filòsof, durant les Jornades de malalties rares organitzades el passat 23 de febrer a la seu del CIME amb motiu del dia internacional de les malalties rares. 

-Els dos elements anteriors units generen un model de societat que tendeix cap a l’individualisme (individu que lluita per ser exitós) i que les xarxes i l’era digital fomenta (element més recent però que reforça el model neoliberalista) i que afavoreix la desconnexió, l’allunyament de la part humana i, per tant, de la construcció d’un noltros integrador i d’una xarxa que actuï com a coixí i protecció social per a tothom. En conclusió, el neoliberalisme i les xarxes ens allunyen del NOLTROS que garantiria una societat integradora.

-Les etiquetes des-integren. Qui és vulnerable? On està la discapacitat? On està la normalitat i el que no ho és?. Tot i la necessitat social i sociològica d’utilitzar conceptes i etiquetes per organitzar la societat, impera reconeixer-nos, en primer lloc, com a persones. ¨Els diagnòstics deshumanitzen¨, va apuntar Jesús Soldevila, doctor en educació inclusiva en les Jornades sobre TEA (Trastorn Espectre Autista) organitzades a Ciutadella el passat 1 d’abril. L’altre és persona abans que diagnòstic. 

Arribats aquí, partint d’aquestes debilitats/riscos socials que des-integren la societat, analitzen alguns reptes i oportunitats per construir societats per a tothom, inclusives: 

-Visibilitzar a tothom i amplificar les veus silenciades. En aquest sentit, i com a exemple, ha estat molt positiva la campanya que està fent Juan Carlos Unzué, exfutbolista que té l’Esclerosi Lateral Amiotròfica (ELA) per visibilitzar la malaltia i xerrar-ne oberta i públicament per normalitzar-la. Un exemple més proper també és el d'en Climent Sabater, ciutadellenc, que també viu la mateixa malaltia i que recentment ha publicat un llibre que ha escrit sobre la seva experiència amb el títol «La malaltia que m’acompanya» i que va presentar en el saló gòtic de l’Ajuntament de Ciutadella ple a vessar.

-Acollir les vulnerabilitats com a capacitats, com a fortaleses. D’això en sap molt la Fundació per a persones amb discapacitat de Menorca i totes les persones que hi treballen que sempre qüestionen on està la discapacitat de les persones  mentre defensen que totes les persones tenim diversitats funcionals. No hem de veure el diagnòstic que pugui tenir una persones com una debilitat pel sistema i per la persona sinó com una oportunitat de fomentar altres valors i un altre tipus de societat basada en la solidaritat, la cooperació, la comprensió, la sensibilitat, la humanitat, la feina en equip...

-Rompre alguns mites com que la inclusió social de tothom és impossible, que és una qüestió de recursos i que la culpa és de la persona, que no s’esforça per integrar-se. Aquests són alguns dels mites que va desmuntar en Soldevila en les Jornades sobre TEA i que des de fa anys treballa per impulsar escoles inclusives, per a tothom, a partir de crear dins les escoles comissions integradores, introduir canvis en les estructures educatives, en el disseny de les eines que s’utilitzen i, sobretot en la mirada que puguin tenir el propi professorat i les famílies a través de formació i acompanyament.

-Sortir del concepte de neosubjecte que ve implícit dins el model de societat en que vivim i que ve acompanyat d’una dictadura emocional de la felicitat com a fita a assolir que està a l’abast de tothom: sinó ho aconsegueixes és perquè no hi poses prou ganes. Hem de ser capaços d’acollir a tothom sense rebutjar ni jutjar les circumstàncies que ha tocat viure a cadascú que, sense dubte, marquen el destí de les persones. Adela Cortina analitza en el seu llibre «Aporofòbia, el rebuig al pobre, un repte per la democràcia» com existeix un rebuig, aversió, temor, menyspreu cap el pobre, cap el desemparat perquè, al menys, en aparença, no pot aportar res de bo. Com que no es productiu, és exclòs del sistema.

En definitiva, tot l’anterior es podria sintetitzar en la següent premisa que cada vegada em resulta més revulsiva i motivadora: per crear un món millor i, en aquest cas, una societat inclusiva per a tothom, el camí més veritable i definitiu és mirar-nos amb el cor i humanitzar la societat, mirar-nos entre noltros com a persones amb uns mateixos anhels, somnis, pors, il·lusions, necessitats...A la fi, d’estimar i que ens estimin. Ja ho deixa Antoine de Saint-Exupéry en el seu llibre «El petit príncep» en una dita prou repetida i utilitzada però que no passa de moda: «L’essencial és invisible als ulls, només s’hi veu bé amb el cor». 

Laura Anglada Seara.