"... Y es el alcalde el que quiere que sean los vecinos el alcalde".

Ben segur que de tots els disbarats que es solen escoltar a una campanya electoral, Mariano Rajoy s’enduria la medalla d'or, si es fes una competició, i que aquella frase “es el vecino el que elige el alcalde y es el alcalde el que quiere que sean los vecinos el alcalde”, seria mala de superar, per molt que  la seva pròpia ministra, Maria Dolores de Cospedal, vagi deixar també el llistó ben alt quan va explicar l'acomiadament del fins llavors tresorer del PP, Luis Bárcenas, amb aquella frase que es deu estudiar al primer curs d'oratòria, “La indemnización que se pactó fue una indemnización en diferido. Y como fue una indemnización indifi… en diferido, en forma, efectivamente, de simulación de…, simulación, o de…. lo que hubiera sido en diferido en partes de una…, de lo que antes era una retribución, tenía que tener la retención a la Seguridad Social”, per molt que el mateix Rajoy es vagi lluir amb altres ocurrències com aquella de “los españoles son muy españoles y mucho españoles”, o “me gustan los catalanes porque hacen cosas”,  o aquella altra perla “ "Hay que fabricar máquinas que nos permitan seguir fabricando máquinas, porque lo que no va a hacer nunca la máquina es fabricar máquinas" , passant per aquella afirmació que va deixar bocabadats als que l'escoltaven  "Somos sentimientos y tenemos seres humanos".

Tot un fenomen M. Rajoy, amb una nomenada que va traspassar fronteres, i es que resulta difícilment superable elaborar una frase com "Haré todo lo que pueda y un poco más de lo que pueda si es que eso es posible, y haré todo lo posible e incluso lo imposible si también lo imposible es posible" o "Lo que nosotros hemos hecho, cosa que no hizo usted, es engañar a la gente", frases que col·leccionàvem amb delit, i que ens imaginàvem que s'haurien perdut per sempre amb l'arribada d'una nova fornada de polítics com el seu substitut, el Sr. Casado, sec i sense el sentit de l'humor necessari per donar continuïtat a la creativitat de don Mariano.

Però, deu ser cert allò de que no hi ha res més castigat que sa llengua, i mirau per on, tenc que reconèixer que el nou líder del PP, Alberto Nuñez Feijóo, si s'entrena. podria arribar a ser un bon deixeble de l'admirat Rajoy.

En aquest sentit, escoltar Feijóo, amb aquell posat tan seriós que adopta quan te un micròfon al devant dir que  “Cuando uno no sabe lo que le pasa, normalmente es lo que le pasa, que no sabe lo que está pasando", m'han retornat la confiança que podrem seguir col·leccionant frases d’alts dirigents, sense por que aquella escola d’eloqüència es perdi, i que fins i tot podem aspirar a que es superin aquelles definicions de que “los españoles son mucho españoles” amb fórmules molt més elaborades com la que Alberto Nuñez Feijóo va amollar, sense canviar per res el gest ni modificar el to solemne de les grans ocasions : "Todos los españoles somos catalanes con independencia de donde vivamos. Igual que los catalanes son gallegos y andaluces vivan donde vivan", o quan va confirmar allò que imaginàvem però no gosàvem dir, de que "En Galicia se habla español y castellano".

O quan parlant del Consell General del Poder judicial va afirmar de manera solemne que “El Consejo General del Poder Judicial ya los ha advertido de que la ley produce más penas para las mascotas que para las mujeres", frase que, estic ben convençut està sent objecte d'un acurat estudi per part dels més alts tribunals per si pogués ser considerada delicte d'instigació a l'odi.

Però aquests dies, en una visita pre-electoral a Cadis, s'ha superat a si mateix i al propi Rajoy quan, enlluernat per la immensa llum gaditana, ha fet esclafir de riure els que l'han escoltat dir que “He llegado a Cádiz, tengo la pupila dilatada sin necesidad de ir al oftalmólogo. Tienen una luz impresionante. Enhorabuena por la luz gaditana", frase que ha causat alarma en el col·legi d’oftalmòlegs per si pot representar un indici d'alguna lesió ocular, si tenim en compte que davant un increment de llum les pupil·les es contrauen en tost de dilatar-se com li ha succeït a Feijóo.

Sigui com sigui, m'estim més pensar que Feijóo pateix del mateix mal que Rajoy, es a dir, que la llengua se li mou amb més velocitat que el cervell, que no que pateix midriasis, que es el terme mèdic amb el que es coneix l’anomalia de que les pupil·les es dilatin quan s'haurien de contraure davant un increment de la llum.

Tot sia dit amb l’únic ànim de provocar el somriure en els oients o els lectors d'aquestes reflexions. Continuarem.

Ramon Orfila i Pons.