Provincians acomplexats

Hi ha un famós poema del mallorquí Pere Capellà que és recordat sobretot per un vers impressionant: “Què té aquesta terra nostra que congria traïdors...”

Creu-me que hi he pensat força, fins i tot ho he escrit en qualque lloc i ho vaig esbossar des de la tribuna del Parlament quan era diputat.

Quin mecanisme, social o psicològic, provoca que persones a les quals se’ls hi presumeix un cert nivell cultural, abracin teories anticientífiques i, sobretot, actuïn en contra de la nostra llengua, la nostra cultura, el nostre entorn.

Permeteu-me ara un parèntesi. He llegit reportatges, assajos i novel•les sobre l’Índia actual. És ben curiós que, després de setanta-cinc anys des de la independència de l’imperi britànic, les elits econòmiques continuïn reproduint l’esquema social colonial: eduquen els seus fills en anglès, han teixit una xarxa d’institucions calcades de les britàniques (clubs exclusius, internats, tornejos de polo, etc.) Imiten els que els mantingueren sotmesos i que mai els hi donaren entrada a les fórmules originals. En definitiva, voldrien ser el que no són.

Per a mi, i és una teoria tan personal com agosarada, quelcom semblant passa amb la dreta de les nostres illes. Desitgen desesperadament ser part del moll d’os madrileny. El seu somni és sortir a l’Hola, relacionar-se amb la jet set, moure’s pels saraus de la capital del reino.

Aquesta actitud patètica els porta a fer mèrits, i això es tradueix en l’intent de castellanitzar les illes, perquè, per aquesta genteta, el català fa pagès, i naturalment malden d’omplir el territori de ressorts, camps de golf, beach clubs, ports esportius... perquè creuen que això els farà més cool davants els seus amos madrilenys. I si de pas fan doblers, més fàcil els serà grimpar.

Es pot parlar, certament, d’autoodi. Tanmateix, jo hi veig un provincianisme esfereïdor i un evident i llastimós complex d’inferioritat.

Per una persona com jo que estima i està orgullós de Menorca, de la seva llengua i cultura, que no es considera inferior a res i a ningú, que la parafernàlia madrilenya li sembla estúpidament ridícula, llavors aquest remenar la cua esperant una llepolia que fa dreta illenca, em genera entre llàstima i menyspreu. I hilaritat.

Evidentment, no és tan senzill. Hi ha altres factors i derivades. Podríem parlar dels grans magnats mallorquins del turisme i del poder fàctic que representen, d’Abel Matutes, el cacic eivissenc, que força la construcció d’infraestructures segons els seus interessos, ens podríem remuntar a la criminalitat d’en Verga blanquejada amb una entitat bancària i noms de carrers. És clar que podria estendre’m més i esmentar la falsificació d’algunes festes populars, de les nombrosíssimes corrupcions de la dreta, del control ferri i infecte de certs mitjans de comunicació...

Però, bé, si ens cenyim a la dreta política, les coses són com són. Contra això ens ha pertocat combatre, i a vegades guanyarem i d’altres perdrem, però ho tinguem clar, no són triomfadors socials, són només patètics provincians acomplexats.

Eduard Riudavets.