Què fer?

Perdonau-me que hagi emprat el títol del mític llibre de Lenin per encapçalar aquest article, sé que resulta força pretensiós i, evidentment, res de la nostra actualitat té res a veure amb la Rússia tsarista. Si més no la intencionalitat és la mateixa, hauria de ser la mateixa. És a dir des de l’esquerra, i des del sobiranisme, ens urgeix planificar una estratègia seriosa, fonamentada, a mitjà i llarg termini, i no només com a resposta a la immediatesa dels problemes actuals.

No tinc la capacitat ni la voluntat d’intentar bastir el discurs. Tanmateix, no crec que faci cap mal assenyalar una sèrie de punts que ens cal tenir en compte.

• La societat està canviant. Els factors són múltiples, no cal ni esmentar per exemple el desgavell internacional que està suposant la presidència de Trump, però n’hi ha un que és cabdal. Ara com, ara, el jovent s’està formant per un món que ja no existeix o que està en procés d’extinció. El futur ja no té certeses, ni espais segurs, ni tan sols un horitzó d’esperances.

• L’ascensor social ha deixat de funcionar. Els estudis que abans possibilitaven, pels fills i filles de famílies obreres, una millor situació econòmica i laboral ara no són ja garantia de res. 

• El treball ja no suposa seguretat i benestar. Si fa uns pocs anys l’atur era el problema, en aquests moments ho és que els salaris no cobreixen en molts casos les necessitats mínimes. La pràctica impossibilitat d’accedir a un habitatge és la principal constatació d’aquesta realitat.

• Així mateix, es va generant –en la major part intencionadament- una enorme fractura social. La possibilitat de consensos bàsics s’esvaeix a tota velocitat. Ni els drets humans, ni les llibertats, ni els serveis públics estan exempts del qüestionament. 

• Paral•lelament la concentració de riquesa en unes poques mans va en augment. Es va dibuixant una societat dividida entre una minoria que controla els fluxos econòmics i una immensa majoria precaritzada i depenent.

I així podria continuar enumerant factors que incideixen en el canvi de paradigma (la desinformació programada, el revifament del militarisme, les campanyes d’odi ben orquestrades, l’anorreament de la premsa lliure, la submissió dels òrgans judicials, etc.), però aquesta no és la qüestió de fons.

El veritablement important, i el que hem de tenir ben present, és que totes aquestes circumstàncies no són fruit de la casualitat ni d’una evolució lògica del cos social. Són fenòmens programats, conscientment provocats i fredament executats amb l’únic objectiu de convertir les democràcies en sistemes totalitaris neofeixistes convenientment dissimulats sota una retòrica liberal. En definitiva, el projecte polític de Steve Bannon i d’altres ideòlegs dretans.

I en això, a l’Estat Espanyol, hi combreguen les dretes bessones. Els pactes autonòmics que han signat en són la prova. El racisme, la xenofòbia que traspuen són més que clars. Perquè aquí topem amb un altre capítol d’aquesta planificació: per aconseguir els seus propòsits els cal una societat desestructurada, atemorida, incapaç de reaccionar. Per això atien l’odi contra el migrant, contra les dones, contra el col•lectiu LGTBIQ+. Generen els problemes, assenyalen falsos culpables, provoquen enfrontaments i així anestesien la ciutadania i justifiquen la necessitat d’una resposta autoritària.

Malauradament, davant aquest pervers i corrupte pla, l’esquerra no ha aconseguit teixir un discurs coherent, i unes actuacions efectives, per oposar-s’hi. Hem vist que s’han obert debats al respecte, però per a mi massa centrats exclusivament en tàctiques electorals. En això no hi entraré, perquè crec que la problemàtica va més enllà.

Naturalment, no puc aportar solucions. Només un suggeriment, potser tan ingenu com benintencionat. En altres èpoques de la història les forces progressistes han sabut arribar a pactes ideològics que ultrapassaven les conteses electorals. Potser ha arribat l’hora d’arribar a acords ideològics i compromisos en defensa dels drets i llibertats que unifiquin les respostes a donar a les provocacions feixistes. Seria una passa, possiblement insuficient però almenys en la bona direcció.

Eduard Riudavets