I de la revolució, què?

Els que tenim uns quants anys ho recordam perfectament. A les primeres eleccions, després de la mort del dictador i el recobrament de la democràcia formal, totes les forces polítiques d’esquerra portaven al seu programa un seguit de mesures econòmiques en la línia d’un major i millor repartiment de la riquesa a partir de la intervenció estatal. 

Amb el pas dels anys, i amb la consegüent dutxa de realitat, els objectius més o menys revolucionaris s’han anat diluint fins a la pràctica desaparició. 

En definitiva, es va acceptar el mode de producció capitalista i només s’aspirà a gestionar-lo amb més justícia per a les classes més desfavorides.

De qualque manera, l’Estat espanyol s’incorporà així al corrent europeu que neix després de la II Guerra Mundial i que tingué com a resultat l’anomenat estat del benestar.

Si més no, hem de tenir present que els avanços aconseguits a les societats occidentals convivien, i conviuen, amb l’explotació despietada existent a països asiàtics, africans o llatinoamericans.

Tanmateix, és evident que aquests avanços socials, i els drets civils, foren aconseguits per una continuada i dura lluita dels treballadors i treballadores.

Aquest és, breument esbossat, l’escenari en què ens hem mogut fins ara. Un escenari, però, que darrerament està trontollant.

El creixent pes de les opcions neofeixistes, la vocació autoritària del trumpisme, la pèrdua de rellevància efectiva de les organitzacions sindicals i ciutadanes de tota mena, la globalització de l’economia, el sorgiment de noves formes d’imperialisme, la instrumentalització de la informació... tot plegat dibuixa un horitzó més aviat poc esperançador.

Per altra part, hi ha quelcom que no ha canviat: l’acumulació de la riquesa pròpia del capitalisme, que ja criticava Marx, és cada vegada més obscenament gran. L’escletxa entre rics i pobres es va incrementant, poc més de l’1% de la població adulta acapara gairebé el 50% de la riquesa de tot el planeta.

La situació es va agreujant. La creixent privatització dels serveis públics (sanitat, educació, serveis socials...) i el qüestionament constant de la viabilitat del sistema de pensions, són exemples del retrocés que ja està en marxa. La primera conseqüència -per a mi absolutament esgarrifosa, però que sembla frívolament acceptada- és que els nostres fills viuran pitjor que noltros.

És ben hora, llavors, que des de l’esquerra es repensi contra qui s’està batallant. Naturalment, s’han de continuar defensant les conquestes socials i els drets de les persones, però hem de ser conscients que les retallades poden ser dutes a terme per un determinat partit polític... però al darrere hi ha un sistema econòmic que només es mou pel benefici. I és aquest sistema és el que promou la depredació del territori, la desigualtat de gènere, la marginació de col·lectius sencers, l’homogeneïtzació cultural, l’anorreament de la democràcia, a més de l’explotació laboral... Això i no una altra cosa és, en definitiva, el capitalisme.

En conclusió, si l’esquerra no es decideix a enfrontar el repte, a qüestionar de dalt a baix la perversitat del sistema, a plantejar un model alternatiu... llavors, serà molt difícil no perdre la batalla.

Contra el capitalisme despullat de la mínima consciència social que es va veure forçat a tenir i contra el feixisme que n’és la màxima expressió, potser cal actualitzar els valors de l’esquerra, reprendre la lluita des de la radicalitat democràtica i dir, sense embuts, les coses pel seu nom. Avui per avui, només això ja seria revolucionari. Per començar.

Eduard Riudavets