La memòria històrica i la memòria selectiva

La recent publicació de les memòries de Juan Carlos de Borbón, ha reobert de nou el debat sobre la imprescindible transparència dels actes dels governants, i no precisament pel fet que el contingut de la publicació representi una ruptura amb l’opacitat que ha marcat bona part del regnat del monarca designat pel dictador Franco l’any 1969 atès el que es disposava a la “Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado” del 1947 en virtut de la qual Franco es reservava el dret a proposar o revocar el nom del seu successor. Més aviat al contrari, l’exrei Borbó passa de puntetes sobre les qüestions més tèrboles, i no són poques, del seu pas per la més alta direcció de l’Estat entre els anys 1975 i 2014 en el que va abdicar en favor del seu fill Felip.

Açò sí, no deixa perdre l’oportunitat per proclamar l’agraïment i l’admiració que li mereix el dictador, Franco, respecte del que reconeix que mai ha permès que el critiquin en la seva presència. Tota una carta de presentació que ja retrata el pensament del qual encara conserva el títol de “rei emèrit”.

Tampoc es pot dir que el llibre que s’ha publicat baix el subtítol de “Reconciliació” contingui elements d’autocrítica dels greus errors comesos en la seva gestió com a Cap d’Estat, que són molts i a més són els causants de la seva absència del país sobre el qual va regnar, i perquè els Borbons no demanen perdó, ell mateix en va demanar una vegada, després de l’accident ocorregut a la cacera d’elefants a Botswana amb la seva amant, Corinna, i, tanmateix, no va donar compliment al seu "no volverá a ocurrir". I si ho va fer va ser empès pel descrèdit que estava abocant la monarquia al pitjor nivell de popularitat quan els ciutadans van contemplar amb ulls d’incredulitat les imatges del seu rei, posant davant el cadàver d’un elefant abatut per les bales del seu fusell, i es va destapar que l’accident que va obligar a fer pública l’aventura, no es va produir precisament per motius relacionats amb la cacera i es va destapar igualment la presencia com acompanyant a aquell viatge de la princesa Corinna que, des de llavors, va quedar consagrada a l’imaginari públic com l’amant oficial del monarca.

En aquest context, cada dia són més els ciutadans que exigeixen amb força l’aplicació de normes que facilitin l’accés a la informació referida a l’activitat dels governants i, de manera especial, a tot el que es refereix a l’ús dels recursos públics que, al cap i la fi, es nodreixen dels imposts que paguem entre tots. Quan no es facilita de manera suficient aquesta informació i fins i tot es dificulta el seu accés, sorgeixen les sospites i la desconfiança i es crea un caldo de cultiu propici perquè les xafarderies i les notícies falses facin acte de presència, distorsionant la realitat i creant tota una realitat paral·lela en la qual resulta difícil destriar la veritat del que és un pur invent.

La democràcia és precisament l’únic sistema que té les eines propícies per combatre la desinformació, oferint a més als ciutadans l’element imprescindible per mantenir la credibilitat de les institucions, i no és altre que la constant revalidació dels governants a través de les eleccions. Si un governant incompleix les seves promeses o actua d’esquena a la ciutadania o cercant el seu interès personal, se’l pot castigar privant-lo del suport electoral necessari per mantenir-se en el poder. 

No obstant això, el sistema de monarquia parlamentària consagrat per la Constitució espanyola, manté una figura que es manté fora de la majoria de les exigències que són d’aplicació a tots els nivells dels càrrecs institucionals, començant pels regidors i alcaldes, continuant amb els membres dels governs autonòmics i acabant amb els components del govern de l’Estat. Aquesta figura, el cap de l’Estat, a Espanya es concreta en un personatge, el Rei, que ni és elegit cada quatre anys, ni directament ni indirectament a través del Congrés dels Diputats com si es fa en el cas del president del Govern, ni dona compte regularment de les seves activitats a la seu on radica la sobirania popular, com ho fa setmanalment el Govern, i l’únic mèrit que acumula per accedir a aquest càrrec, és el de ser fill de l’anterior monarca. Té, a més, un element perillosíssim des de la perspectiva del control democràtic dels que ens governen, i és la inviolabilitat que el deixa fins i tot fora de determinats controls judicials, atès que, pel seu càrrec i condició, no pot ser sotmès a cap procés judicial, amb la qual cosa resulta que no se li poden exigir responsabilitats pels seus actes.

I si açò és cert en l’àmbit legal, el pacte no escrit entre els grans partits polítics de l’Estat, fa que se cerquin de manera deliberada fórmules per mantenir en el secret més absolut, les qüestions que podrien posar en dubte determinades conductes del Cap d’Estat, és a dir, del monarca que ningú ha elegit.

Res ha fet Juan Carlos per esclarir, a les seves memòries, cap dels capítols foscs del seu regnat, cap intent de rompre amb els anys d’una opacitat que li han permès els grans partits per por de posar en perill l’estabilitat de la corona. Hauria pogut intentar respondre a les grans preguntes pendents respecte de l'origen de la seva immensa fortuna o sobre la ubicació d’aquesta, per molt que informacions periodístiques i treballs d’investigació la xifrin en més de 1.500 milions d’euros i l’ubiquin a paradisos fiscals. S’ha acontentat amb respostes genèriques i a mentides que confirmen el seu estil de sempre. 

No n’hi ha prou amb reconèixer, com fa amb la boca petita, que es pot haver equivocat acceptant regals que “a algú li poden haver semblat inconvenients”, ignorant de manera deliberada que allò que els ciutadans li demandaven, era claredat absoluta sobre que i qui li ha anat fent obsequis milionaris i per raó de què ho van fer, i on són ara els béns i diners acumulats ..., sí, les explicacions que deu als ciutadans que li han mantingut, a ell i a la seva família, sucoses assignacions al llarg dels anys que s’ha mantingut com a Cap de l’Estat i els anys posteriors fins a la seva fugida cap al paradís dels paradisos fiscals, que és Abu Dhabi.

El rei Borbó ha publicat les seves memòries i, coherent amb el seu estil i respectuós amb els seus principis, l'ha publicat, en primer lloc, a França i en francès... Una demostració més del seu patriotisme: publica el seu llibre a França i viu a Abu Dhabi per no pagar imposts a Espanya i s'ha negat de manera reiterada a donar explicacions de l'origen i la situació actual de la seva fortuna (explicacions de què?, va dir recentment). Tot un exemple.

La reconciliació, subtítol de les memòries, s’hauria pogut aconseguir donant totes aquestes explicacions i regressant a Espanya pagant a l’erari públic tot el que li correspondria a qualsevol ciutadà i afegint-hi unes explicacions coherents i creïbles sobre el seu paper en la gestació del cop d’estat del febrer del 1981 i en la gestió del retorn a la normalitat democràtica. Desfer les sospites sobre el seu paper amb relació a dos generals grans amics seus que, cadascun des de la seva ubicació en el comandament militar del moment, van jugar un paper definitiu en els dos cops que van pugnar per imposar-se, i em referesc a Milans del Bosch, i a Alfonso Armada que van emprar el seu nom per justificar el seu intent d’acabar amb la democràcia.

Podria també haver aprofitat l’oportunitat per donar explicacions sobre la utilització del Centre Nacional d’Intel·ligència per pressionar una de les seves amants per garantir el seu silenci, emprant així recursos públics per tapar les majestàtiques vergonyes que, així i tot, varen quedar al descobert. Però no. 

Reconciliació hauria d’haver estat sinònim de claredat, i donar prou aclariments per a entendre el paper real de Juan Carlos en l’entrega ignominiosa del Sàhara Occidental a la voracitat imperial del Marroc i Mauritània, en contra de la doctrina de l’ONU pels processos de descolonització i la legalitat internacional, enganyant com ho va fer tant als militars espanyols destacats a l’encara colònia espanyola i de manera especial als milers de sahrauís als que va entregar lligats de peus i mans, sabent que els esperava un futur negre.

I aquí ens hem de demanar qui era coneixedor d’aquesta realitat de les activitats d’un rei que semblava anar fora fulla, i de la corrupció que implicava l’ús de doblers públics per amagar-ho. Qui, de les més altes instàncies de l’Estat, en va tenir coneixement i per quin motiu no ho va voler destapar, estimant-se molt més convertir-se en còmplice per la via de l’encobriment? Aquests dies quan es torna a parlar de la necessitat d’uns protocols que impedeixin als partits o a les institucions l’encobriment de pràctiques denunciables moralment i legalment, algú s’hauria de fer responsable de destapar qui ho va decidir i quantes vegades s’han tirat paletades de terra, en forma de doblers, sobre les activitats no ja d’un alt càrrec sinó del mateix Cap de l’Estat, per por que, si fossin conegudes, haguessin pogut danyar la imatge del rei i de la monarquia com a institució.

L’opacitat és la mare que alimenta totes les sospites, i la transparència reforça el funcionament i la credibilitat de les institucions. Quin problema hi ha, per tant, perquè s’investigui tot el que es refereix a l’anterior rei, es doni publicitat als resultats i es delimitin responsabilitats als autors i als encobridors de les pràctiques immorals que taquen els màxims exponents de determinades institucions de l’Estat? Per quin motiu una vegada i una altra els grans partits de l’arc parlamentari han bloquejat la creació de comissions d’investigació per destriar totes aquestes qüestions?

Ramon Orfila i Pons