Sahara, dissensions dins del PSOE

L'aparició d'un manifest, signat per militants del Partit Socialista i adreçat a Pedro Sánchez i la direcció del PSOE, crític amb el gir polític que el President del Govern ha donat a la política exterior respecte del problema del Sàhara, posa de manifest que la soledat de Sánchez en aquesta qüestió, no sols es tradueix en diferencies amb els partits que van donar el suport parlamentari necessari per investir-lo President del Gobierno, ni tampoc amb les diferencies manifestes amb el seu soci en el Govern de Coalició, sinó que s'estan posant en evidència en el si del propi partit del que Sánchez és Secretari General.

Resulta prou interessant el manifest, que han signat en primera instància uns 600 militants, alguns d'ells càrrecs electes a diferents institucions amb presencia qualificada de socialistes de les Illes, pel que te d’actitud valenta d'unes persones que, tot i mantenir la seva militància son capaços de diferenciar-se de les tesis del seu màxim dirigent. Una actitud poc habitual en els grans partits, d'ençà que Alfonso Guerra va immortalitzar quin futur tenien, al seu parer,  els que dissentien de la direcció política, en aquella frase “...el que se mueve no sale en la foto”.

Algunes de les afirmacions contingudes al document son prou significatives, en tant que demana que el PSOE respecti el "Derecho Internacional, el ejercicio del derecho de libre determinación por el pueblo saharaui y la culminación del proceso de descolonización",  una acusació directa a l’incompliment del Dret Internacional per part del seu partit.

Així mateix el Manifest concreta la necessitat de que la seva presentació constitueixi  "un paso importante para suscitar el necesario debate sobre la posición del partido con la situación en el Sáhara Occidental”. Y, en conseqüència demana "la rectificación y clarificación de la posición adoptada unilateralmente sobre la situación del Sáhara Occidental y que la actuación que se desarrolle en lo sucesivo por el PSOE y por el Gobierno de España sea acorde a los compromisos adoptados".

L'existència d'un escrit d'aquestes característiques es prou significativa del malestar que va causar entre una bona part de la militància socialista la decisió, qualificada en el Manifest  com a “unilateral”, de Pedro Sánchez, de tal manera que quan en alguns parlaments autonòmics s'han presentat iniciatives condemnatòries d'aquest canvi de política, el malestar dels diputats socialistes presents als debats ha resultat prou manifesta.

I pens concretament en alguns dirigents socialistes que conec, membres de famílies que han acollit fillets saharauis dins el programa “Vacances en pau”, que s'han posat vermells sols de pensar en la cara que posaria la família del seu fillet en conèixer el canvi  de rumb del Govern i de manera especial la manca de justificacions polítiques creïbles per part d'un govern que s'autodenomina “el més progressista de la història”.

Es més, conec algun dirigent socialista que s'ha sentit històricament identificat amb la frase, “quien se ha mirado en los ojos de un niño saharaui no puede traicionar jamás a este pueblo”, que vaig escoltar un dia de la boca de la que llavors era Presidenta del Parlament d’Astúries a principis dels anys 90, Laura González, i de fet algun d’ells m’han reconegut que ara tenen la mala sensació que, sense debat intern, s'ha canviat la política de molts anys en la qüestió del Sàhara, per assumir les tesis del Marroc, les tesis de l'ocupant, de l'invasor de la que va ser la darrera colònia espanyola.

Precisament no fa massa temps, un socialista significat, em reconeixia la incongruència de l'actual política exterior espanyola en aquesta qüestió, atesa la contradicció entre el suport manifestat, de manera reiterada, pel Ministre Albares a la tasca de l'enviat personal del Secretari General de la ONU, Stefan de Mistura, insistint en la necessitat de “encontrar una solución mutuamente aceptable para las partes , en el marco de las Naciones Unidas a un conflicto que dura ya casi cinco décadas y podría prologarse otras cinco décadas más” que casa malament amb el reconeixement “de facto” de la marroquinitat del Sàhara Occidental que defensen Albares i Pedro Sánchez.

Sap perfectament Sánchez que, pels saharauis es impossible arribar a un acord “mutuamente aceptable” que impliqui l'acceptació de l'ocupació militar del seu país, com sap perfectament que l’expressió de la voluntat del poble del Sàhara Occidental, en el marc de  la ONU, sols te una fórmula possible i es una consulta a través de la celebració d'un referèndum que permeti l'exercici d'autodeterminació, d'acord amb la fórmula continguda a la carta de les Nacions Unides i a les múltiples resolucions aprovades per l'Assemblea General sobre la qüestió.

Ho saben i justament per això defugen el debat al Congrés dels Diputats o al Senat quan altres grups parlamentaris han plantejat la qüestió, alguns avergonyits per la deriva dels seus dirigents, altres defensant sense vergonyes tot el contrari del que havien defensat fins que es va fer pública la carta de Pedro Sánchez al Rei del Marroc.

Justament aquests dies, davant una pregunta formulada al Parlament Europeu, L’Alt Representant de la Política Exterior de la UE ha manifestat que "Los acontecimientos en el Sáhara Occidental son seguidos por la división del Servicio Europeo de Acción Exterior (SEAE) para las relaciones bilaterales con los países del Magreb y los respectivos servicios de la Comisión Europea. No se prevén modificaciones en el organigrama".

Borrell ha continuat afirmant que "la posición de la UE con respecto a la cuestión del Sáhara Occidental es bien conocida y no ha cambiado. La UE apoya firmemente los esfuerzos realizados por el Secretario General de las Naciones Unidas (ONU) y su Enviado Personal Staffan de Mistura para continuar el proceso político destinado a alcanzar una solución política justa, realista, pragmática, duradera y mutuamente aceptable a la cuestión del Sáhara Occidental, sobre la base de un compromiso y de conformidad con las resoluciones del Consejo de Seguridad de la ONU, en particular la Resolución 2654 del 27 de octubre de 2022".

Ben segur que a Borrell li ha costat reconèixer-ho, però la seva obligació de respectar la legalitat internacional l’obliga, encara que ho dissimuli, a desautoritzar de fet el seu correligionari espanyol, Pedro Sánchez i el seu canvi de rumb d’ençà que va decidir rendir pleitesia de manera permanent al monarca feudal del Marroc.

Precisament aquests dies, el Grup de Treball de la ONU sobre Detenció Arbitrària, ha determinat de manera contundent que “la detenció de les activistes saharauis Sultana i Luaara Khaya havia estat arbitraria i mancada de base legal”, considerant que van ser “privades de llibertat per motius discriminatoris, degut a la seva consideració de saharauis i a les seves opinions polítiques en favor de l’autodeterminació del Sàhara Occidental”. Una nova bufetada al règim del Marroc, que veu desemmascarada la seva política de repressió inhumana contra qualsevol Saharaui que, a les zones que el Marroc ocupa de manera il·legal, s’atreveixi a criticar l’actuació, contraria als Drets Humans exercida per les autoritats marruquis contra tot un poble, pel simple fet que aquest reclami la justícia a la que te dret, segons la ONU.

I una sonora bufetada als morros dels que, com Pedro Sánchez i Albares, s’han estimat més posar per davant l’actitud de rendir pleitesia cap el Rei-dictador que la defensa dels drets dels que varen ser espanyols i els seus descendents, ignorant de manera deliberada les obligacions i al paper que compet a Espanya com a antiga potencia colonial i,  una i una altra vegada, es veuen humiliats quan han d’escoltar de les mes altes institucions internacionals com es desautoritzen les seus falses proclames en defensa dels Drets Humans, a qualsevol part del món….excepte en el cas del Sàhara Occidental i els seus habitants.

Vergonya, cavallers, vergonya ¡!!!

“Li hauria estat

senzill de fer

del seu silenci mur

impenetrable, altíssim:

va triar

la gran vergonya mansa

dels lladrucs.”

Ramon Orfila i Pons