Un fantasma recorre els vells camins d’Europa: la guerra

33 anys després de la caiguda del mur de Berlín, que va permetre imaginar una Europa i un Món sense la divisió en blocs que havia condicionat les polítiques al vell continent des del final de la II Guerra Mundial, ha esclatat una nova guerra, amb tots els elements com per concloure que es tracta d’una confrontació entre dos blocs que, sigui com sigui que es resolgui, haurà obert una bretxa entre dues parts d’Europa, que forçosament ha de resultar mala de cicatritzar.

Rússia, de la mà de Putin, investit d’un poder absolut, com un nou tsar, ha decidit que la inseguretat creixent que ha representat pel seu país l’avenç de les fronteres de la OTAN, cada vegada més a prop dels que van ser territoris de l’antiga URSS, sols podia contrarestar-se amb la invasió d’una de les antigues repúbliques soviètiques, Ucraïna, cada vegada més alineada amb els països de la Comunitat Europea, de la que aspirava  formar part i de l’antiga aliança militar, l’OTAN, que d’ençà el final de la guerra freda i la dissolució de la URSS semblava haver perdut la raó de ser, d’existir.

La invasió d’Ucraïna ha romput la filosofia de la coexistència pacífica que, amb l’excepció de les crisis i guerres dels Balcans, havia marcat la relació entre els estats i els pobles d’una Europa que, tanmateix estava enfora de poder-se consolidar com un dels pols de poder al món, marcat els darrers anys per la competició entre els EEUU i Xina. Hi ha qui analitza, precisament, que la pèrdua del protagonisme a nivell mundial de Rússia, ha empès Putin, a fer-se un lloc entre els Grans del món…i camí porta d’aconseguir-ho…per la notorietat en negatiu que està aconseguint.

I el començament de la guerra, obrint la caixa de Pandora, ha desfermat els pitjors vents que ara, amenacen amb arrasar tot el que trobin al seu pas. De tal manera que els nous genets de l’Apocalipsi: la guerra i la mort, la fam i la misèria, el desplaçament de multitud de fugitius per la por, i l’odi entre els pobles, s’apoderen de la vida quotidiana de milions de persones, de manera difícilment reversible, almenys a curt i mitjà termini.

La reacció del món, fins ara, ha estat tant tèbia com ineficaç. Els advertiments dels EEUU i de la Comunitat Europea, sols s’han traduït en la imposició de sancions a Rússia que, tot i pretendre ser contundents i demolidores, es mostren plenes de contradiccions i actituds incoherents, fruit de la diferent implicació d’uns o altres països o a causa de l’existència o no de relacions econòmiques intenses  amb la Rússia a la que es pretén aïllar. I es que, realment resulta contradictori que mentre es prenen decisions sobre el bloqueig econòmic, congelant els actius russos a bancs europeus, o amenaçant l’activitat econòmica dels anomenats “oligarques russos”, es mantengui obert el comerç de combustibles provinents de Rússia amb Alemanya i altres països que depenen del gas o del petroli que els segueix subministrant Moscou, si no volen patir fred o veure returada la seva pròpia activitat econòmica.

Saben perfectament, els EEUU i la CE que les sancions econòmiques, per si soles, no solen fer caure governs i que els seus efectes acaben per recaure de manera preferent en la població civil, molt més que en els governants o en els més rics. Fruit de l’intent de que no es produeixi  un efecte bumerang en les pròpies economies dels països europeus impositors de sancions, és el fet, que m’atreviria a qualificar de rocambolesc que els EEUU estiguin negociant amb la Veneçuela de Maduro, fins ara presentat com l’encarnació del mateix diable, l’increment de la seva producció petroliera, per pal·liar els efectes del boicot al comerç del petroli rus.

Però les contradiccions i incoherències no acaben aquí, el campió dels països acollidors dels , fins ara, aproximadament dos milions de refugiats Ucraïnesos, resulta ser Polònia, el mateix país que va provocar una seriosa crisi a la CE quan es va negar de manera rotunda a rebre el contingent de refugiats que, provinents de la guerra a Síria, li havien adjudicat les autoritats europees. I si es demostren certes les noticies que parlen d’una discriminació cap els estrangers d’origen africà o sud-americà, que també intenten fugir de la guerra a una Ucraïna on residien des de fa anys, estaríem devant una actitud de les autoritats poloneses que fregaria el racisme més denunciable.

I, si un debat està resultant especialment crispat, és el que es refereix a la decisió de la majoria de governs europeus d’enviar armament lleuger al govern Ucraïnès que els pugui permetre resistir l’avenç de les tropes invasores. Em costa entendre els arguments dels que defensen que aquests tímids enviaments provocaran una escalada en una guerra que condemnen. Em recorden els mateixos arguments dels que critiquen altres resistències a una invasió estrangera, com es el cas del Sàhara Occidental, raonant que la lluita del Front Polisario allarga el sofriment del seu poble, i a la vegada demostrant-se incapaços de fer cap altre cosa per acabar amb l’atropell del Marroc i el seu rei-dictador, es conformen amb unes condemnes “de boquilla”. Tots els pobles tenen dret a defensar-se d’una agressió militar externa, i a demanar i rebre ajuts d’altres països. El mateix ajut que, ens queixa’m amargament, van ser incapaços a proporcionar al legítim govern de la II República, des de una Europa que tremolava devant un Hitler que finalment tanmateix els va acabar envaint a ells.