VALÈNCIA AL COR

“Al meu país la pluja no sap ploure

O plou poc o plou massa

Si plou poc és la sequera

Si plou massa és la catàstrofe

Qui portarà la pluja a escola?

Qui li dirà com s'ha de ploure?

Al meu país la pluja no sap ploure”

Raimon

La catàstrofe ambiental que encara assola el País Valencià, amb unes inundacions mai viscudes de manera tan intensa, ens ha ferit el cor amb unes imatges brutals, cruels, que obliguen a reflexionar respecte de la responsabilitat de les persones en la generació de desastres com aquest, però de manera molt especial, en la responsabilitat de les persones que es troben al davant de les institucions públiques, en la gestió d’una calamitat com la que encara es viu, una gestió desastrosa com poques vegades s’haurà vist i amb unes conseqüències encara poc calibrades.

Per començar, faria falta una profunda revisió de les polítiques d’ordenació territorial i urbanístiques que han dissenyat les ciutats i els seus voltants i que massa vegades s’han vist més condicionades per les expectatives del negoci que per les necessitats de les persones i per unes exigències mediambientals que massa vegades sols s’han llegit en clau de “les molestes exigències de l’administració pública”. Tots els que hem gestionat la cosa pública recordarem com els advertiments d’autoritats ambientals com Recursos Hídrics, s’han vist més com un destorb que com un advertiment fet des de la defensa de la seguretat de les persones com del mateix medi natural al qual hem tingut de manera constant, l’actitud d’agredir en nom d’eventuals exigències urbanitzadores. I aquesta sí que és una assignatura pendent que concerneix totes les administracions i que té una urgència incontestable. Vet aquí una exigència exigible de manera immediata a ajuntaments, consells insulars i governs, de les autonomies i de l’Estat.

Dit açò, hem de reconèixer que tota la gestió del desastre ha resultat tan desgraciada que ha contribuït a multiplicar els seus efectes devastadors i hem de convenir que més prest que tard s’han de delimitar responsabilitats i demanar-ne comptes a qui correspongui.

I açò inclou demanar comptes per les motivacions i conseqüències de l’eliminació per part del Govern de la Generalitat de l’Agència Valenciana d’Emergències, considerada poc més que un “xiringuito”, i que retrata una particular manera d’entendre la prevenció i la necessitat de comptar amb una organització capaç d’enfrontar la gestió de les catàstrofes. La política neoliberal té aquestes coses.

Com s’explica el retard, de tot un dia, a l’hora de traduir en avisos a la població pels riscs d’unes inundacions de les quals València ja en tenia experiència, si no és per la letal tendència a voler aparentar normalitats que no existien i a posar en solfa els advertiments científics i tècnics que arribaven des de l’Agència Estatal de Meteorologia, pel fet que venien d’una administració gestionada per adversaris polítics?

Com s’expliquen els retards, del govern de Mazón, a l’hora de demanar l’auxili del Govern de l’Estat i la presència de personal experimentat i fortament organitzat com és l’exèrcit? Com s’explica que es vagin ignorar els oferiments d’altres comunitats autònomes que oferien bombers i personal d’emergències altament preparats si no és per la por d'haver de reconèixer la mateixa incapacitat per fer front al desastre?

Com s’expliquen les contradictòries instruccions respecte de l’allau de solidaritat dels ciutadans de zones properes que uns dies eren benvinguts, altres dies se’ls demanava que no acudissin a les zones afectades i el diumenge, coincidint amb la previsió de la visita d’autoritats se’ls prohibia el pas. A qui se li pot ocorre anunciar de manera tan poc empàtica i irrespectuosa la conveniència de no col·lapsar les visites de familiars a la zona on es concentren els cadàvers pendents d'identificació com va fer una consellera de Mazón?

I finalment, a quina ment brillant se li pot ocórrer organitzar un desembarc d’autoritats als pobles més afectats, rodejats d’una parafernàlia típica d’aquestes visites que, per força, havia de contrastar amb la pobresa dels mitjans de suport, enviats per l’Estat, que pràcticament encara no havien fet presència efectiva a la zona? Com pensaven explicar que al cap de cinc dies del desastre encara no s’havia fet visible la presència dels militars als pobles més afectats i que ara, en canvi, vehicles, policia a cavall, militars d’alt rang, i de manera especial unes autoritats que pels habitants d’aquells pobles eren els causants de tanta mort i tanta desgràcia, podien desembarcar triomfalment als carrers que, de veres i a corrent, havien netejat del fang més visible?

La indignació més absoluta es va fer visible en forma de crits i llançament de fang als que, de manera tan inoportuna, es feien presents. “Ho sabien i no van fer res” resumia el crit de les protestes que podrien haver acabat encara pitjor. I, segurament, és ben cert que organitzacions radicalment ultres es van aprofitar del moment, canalitzant la indignació com sempre ho fan, de manera repugnant, insultant i agredint amb molta violència. Però que ningú ho dubti, la indignació és una realitat ben tangible entre els ciutadans que no s’expliquen com havent estat tan abandonats de la mà de Déu, de cop i volta contemplen un desembarc innecessari i provocador.

Moltes coses haurem d’aprendre de com s’ha gestionat aquest desastre que a força d’errors s’ha fet més gran del que ja resultava insuportable.

En serem capaços?
 

Ramon Orfila i Pons