ESCAC AL REI!

En la batalla desfermada les darreres setmanes entre dos reis (Bàrbara i Juan Carlos) ja sabem que hi ha un perdedor segur: el prestigi i la credibilitat del sistema de Monarquia parlamentària, consagrat en la Constitució del 1978 que constitueix un dels pilars del sistema i que, a la vegada representa un dels elements ben visibles de l’herència del franquisme a la Carta Magna.

Representa una herència del franquisme perquè la proclamació de Juan Carlos de Borbó com a Rei i el seu jurament com a cap de l’Estat es produeix davant les Corts franquistes, sols dos dies després de la mort del dictador Franco, (22 de novembre del 1975) a conseqüència de l’aplicació d’una llei franquista, la “Ley de sucesión en la Jefatura del Estado” del 1947  i de  la designació, per Franco, del príncep Borbó, com al seu successor a títol de Rei, el 1969. I que, des del 1978 mai més s’ha permès consultar els ciutadans sobre el manteniment o no de la Corona.

De l’escàndol provocat per la difusió, produïda des de l’entorn de la cantant i “vedet” Bàrbara Rey, de les gravacions íntimes d’unes converses en les quals el llavors Rei s’esplaia a consciència sobre mil i una qüestions i entre elles temes d’Estat, com a resultat de les grolleres provocacions de la “vedet” per sostreure-li informacions comprometedores que, suposadament, algun dia preveia utilitzar per fer xantatge al Cap de l’Estat, dues conclusions resulten especialment greus per la seva transcendència i gravetat. Una és l’existència de tot un entramat de complicitats per amagar no sols  les gravacions sinó la mateixa relació amorosa entre la “vedet” i el rei Borbó, i l’altre les referències als fets que envolten el cop d’estat del 23F del 1981 i que posen en solfa la versió oficial del paper de Juan Carlos en la preparació i posterior reconducció dels fets més greus succeïts a l’Estat des de la recuperació del sistema democràtic, fins avui.

Opacitat més absoluta

En efecte, estirant el fil que deixaven al descobert l’existència d’unes gravacions del calat de les filtrades, s’han posat de nou sobre la taula les sospites d’unes actuacions vergonyoses per part dels serveis d’intel·ligència espanyols que no sols eren coneixedors de les aventures extramatrimonials de Sa Majestat amb Bàrbara Rei, i no sols amb ella, sinó que, per impedir l’eventual difusió de les escandaloses gravacions, en àudio i vídeo i algunes d’elles especialment escabroses, haurien pogut entrar secretament a la casa de l’amant reial per intentar robar les proves i eliminar així el perill del xantatge, i no sols això sinó que s’haurien avingut a negociar secretament amb la “vedet” unes compensacions econòmiques provinents del que s’ha conegut com a “fons de rèptils”, és a dir, les partides de lliure disposició del Govern de l’Estat creades i mantingudes en l’opacitat més absoluta per defugir els controls democràtics del seu ús.

Les clavegueres de l’Estat es mostrarien amb total cruesa, si fossin certes les especulacions i també les evidències descobertes que, ja en aquells moments, els fons dels quals disposava l’Estat s’empraven opacament per encobrir unes actuacions, les del Rei Borbó, que si s’haguessin fet públiques haurien fet trontollar els fonaments del Sistema.

L'encobriment

I aquí ens hem de demanar qui era coneixedor d’aquesta realitat de les activitats d’un rei que semblava anar fora fulla i de la corrupció que implicava l’ús de doblers públics per amagar-ho? Qui, de les més altes instàncies de l’Estat, en va tenir coneixement i per quin motiu no ho va voler destapar, estimant-se molt més convertir-se en còmplice per la via de l’encobriment?

Aquests dies quan es torna a parlar de la necessitat d’uns protocols que impedeixin als partits o a les institucions l’encobriment de pràctiques denunciables moralment i legalment, algú s’hauria de fer responsable de destapar qui ho va decidir i quantes vegades s’han tirat paletades de terra, en forma de doblers, sobre les activitats no ja d’un alt càrrec sinó del mateix Cap de l’Estat per por que, si fossin conegudes, haguessin pogut danyar la imatge del rei i de la monarquia com a institució.

I finalment la referència crítica de Juan Carlos, en confidència a la seva amant, als comentaris de Sabino Fernández Campos, anterior cap de la Casa Reial, sobre el paper poc clar del Rei en la generació del 23F i, en canvi, les seves alabances al silenci del General Armada que va preferir assumir anys de presó abans de denunciar la possible connivència de Juan Carlos amb el moviment colpista. Un motiu més que suficient per desclassificar immediatament tota la documentació referida a l’intent de cop d’estat del 1981, tenint en compte que, 43 anys després, sols hi pot haver un motiu per continuar amb el secretisme d’estat sobre aquests fets històrics i no és altre que l’intent de “protegir” la imatge del llavors Rei Juan Carlos que podria resultar malmesa si es demostrés la veracitat de totes les teories que el consideren com el vertader inductor del 23F.

A la llum de tot això s’entén a la perfecció els motius pels quals el CIS ha deixat, des de fa 15 anys, de demanar el nivell de valoració del Rei per part dels ciutadans, als quals, en canvi, si es demana que valorin els portaveus dels diferents partits i dels membres del Govern de l’Estat.

L’opacitat és la mare que alimenta totes les sospites, i la transparència reforça el funcionament i la credibilitat de les institucions. Quin problema hi ha, per tant, perquè s’investigui tot el que es refereix a l’anterior rei, es doni publicitat als resultats i es delimitin responsabilitats als autors i als encobridors de les pràctiques immorals que taquen els màxims exponents de determinades institucions de l’Estat? Per quin motiu una vegada i una altra els grans partits de l’arc parlamentari han bloquejat la creació de comissions d’investigació per discernir totes aquestes qüestions?

Això, amic meu tan sols ho sap el vent … Escolta la resposta dins el vent.

Ramon Orfila i Pons