"Lloguer Segur", un maquillatge que beneficia els propietaris a costa dels llogaters

L’anunci de la política pública “Lloguer Segur”, proposada pel Govern de les Illes Balears sota la presidència de la senyora Marga Prohens, ha obert un debat imprescindible sobre l’accés a l’habitatge. Aquesta política, que pretén regular els contractes de lloguer i oferir garanties als propietaris, ha estat rebuda amb expectatives positives en alguns sectors. No obstant això, aquesta mesura no aborda les causes estructurals del problema de l’habitatge i, en última instància, beneficiarà principalment als propietaris, deixant de banda les necessitats dels arrendadors.

La realitat dels lloguers a les Illes Balears

Les Illes Balears han viscut un creixement constant dels preus dels lloguers en els darrers anys, alimentat per la demanda turística, la gentrificació i la falta de regulació efectiva.

Segons dades recents, el preu mitjà del lloguer ha augmentat un 50% en els darrers cinc anys, i moltes famílies s’han vist obligades a destinar una part cada cop més gran dels seus ingressos al pagament de l’habitatge. Aquesta situació ha generat un clima d'urgència i ha impulsat la societat civil a demanar accions més contundents per abordar la crisi de l’habitatge.

Anàlisi de la política “Lloguer Segur”

La proposta “Lloguer Segur” busca crear un marc legal que fomenti la seguretat dels contractes de lloguer, ampliant els períodes de contractació i millorant les garanties per als propietaris. No obstant això, aquest enfocament presenta diverses limitacions:

1. Beneficis desproporcionats per als propietaris: La política se centra a donar suport als propietaris, augmentant les seves garanties en un context en què la seva posició ja és privilegiada. Això pot portar a una consolidació del poder dels propietaris en detriment dels drets dels arrendadors. Si l'objectiu és equilibrar la balança, és imprescindible establir mecanismes que també protegeixin els interessos dels llogaters, garantint que els preus dels lloguers no siguin arbitràriament elevats.

2. Manca de control sobre els preus: Sense un mecanisme que reguli els preus dels lloguers, la política acabarà promovent un augment dels preus a llarg termini. Els propietaris, davant d'una major seguretat jurídica, podrien sentir-se motivats a augmentar els seus preus de lloguer, sabent que poden assegurar-se ingressos estables durant períodes més llargs. Això perpetuarà la situació actual, on molts ciutadans no poden permetre's viure a les seves pròpies comunitats.

Absència d’inversió en habitatge social: La política “Lloguer Segur” no aborda la necessitat urgent d’invertir en habitatge públic i social. Sense un augment significatiu de l’oferta d’habitatge assequible, les famílies amb recursos limitats seguiran veient-se excloses del mercat de lloguer. La construcció d’habitatge social hauria de ser una prioritat per a un govern que desitgi realment resoldre la crisi de l’habitatge, en lloc de limitar-se a regular les condicions del lloguer privat.

Alternatives a considerar

Per tal d'abordar la crisi de l’habitatge de manera efectiva, el Govern de les Illes Balears hauria de considerar alternatives més radicals i que realment actuïn sobre les causes del problema. Algunes d'aquestes mesures inclouen:

1. Topar els preus dels lloguers: Establir un sistema de control de preus que limiti l’augment dels lloguers, especialment en zones amb alta demanda. Aquesta mesura podria proporcionar un alleujament immediat per a les famílies que lluiten per mantenir-se al dia amb els seus pagaments i evitar que els preus s’eleven per sobre de la capacitat econòmica de la població local.

2. Expropiar grans tenedors: Implementar mesures d’expropiació de propietats de grans tenedors que tinguin habitatges desocupats o que especulin amb els preus. Això permetria recuperar habitatges per al lloguer social i garantir que els interessos dels ciutadans prevalguin sobre els dels inversors. Aquesta mesura no només ajudaria a incrementar l’oferta d’habitatge, sinó que també enviaria un missatge clar contra l’especulació immobiliària.

3. Més control sobre el lloguer turístic il·legal: Intensificar la regulació i el control sobre els lloguers turístics il·legals, que sovint desplacen l'habitatge residencial. Cal implementar mesures que penalitzin els propietaris que no respectin les normatives, assegurant que els habitatges es destinin principalment a la residència permanent de les famílies locals.

Incrementar l'IBI en propietats deshabitades: Augmentar l'Impost sobre Béns Immobles (IBI) per a aquells habitatges que no estiguin ocupats durant un mínim de nou mesos a l'any, especialment en zones centrals dels pobles. Aquesta mesura incentivaria els propietaris a posar els seus immobles al mercat de lloguer, en lloc de mantenir-los buits. Ciutats com Barcelona, València i Bilbao ja han aplicat augments significatius d'IBI per a habitatges buits, amb increments que poden arribar fins al 100%, per afrontar l'escassetat d'habitatge i reduir l'especulació immobiliària.

Conclusió

En conclusió, la política pública “Lloguer Segur” no és més que una solució superficial que no aborda les causes profundes del problema dels lloguers a les Illes Balears. A més, la proposta del Govern del PP d'augmentar l'oferta d'habitatge a través de la construcció de nous immobles ja s’ha demostrat com una falsa solució. Aquesta política pot generar una il·lusió d'acció, però no aborda la realitat que l'augment constant dels preus de l'habitatge no se solucionarà simplement creant més edificis.

Sense una regulació efectiva dels mercats i un enfocament en l'habitatge social, és probable que les noves construccions es destinin a l'especulació o al lloguer turístic, perpetuant així la crisi en comptes de solucionar-la. A més, aquest enfocament podria provocar un dany irreparable als ecosistemes locals, augmentant la pressió sobre les infraestructures i els serveis públics ja saturats. Si es vol afrontar la crisi de l’habitatge, és imperatiu adoptar un enfocament més radical i equilibrat que tingui en compte els drets i les necessitats dels arrendadors.

Només així podrem garantir un habitatge digne i assequible per a tots els ciutadans i evitar que la nostra societat es polaritzi encara més entre els qui poden permetre's un habitatge i els qui no. La situació exigeix accions decisives i valentes; és hora de posar les persones al centre de les polítiques d'habitatge.

Iker Riudavets