Alguna cosa es mou en la qüestió del Sàhara

Les “discussions” sobre el Sàhara Occidental, mantingudes a Madrid, els dies 8 i 9 de febrer serien la demostració que el contenciós del Sàhara Occidental, a pesar dels mil i un intents de donar-lo per finalitzat, continua perfectament vigent i es continua considerant un element de màxima importància des de la perspectiva regional del Nord d’Àfrica, tant per avançar en l’objectiu de donar una estabilitat suficient a la regió, com per poder plantejar objectius econòmics comuns així com per dotar la zona de la fortalesa necessària davant el perill continuat de desestabilització per la presència del jihadisme que campa sense control pel Sahel.

La primera qüestió que demostren aquestes reunions és el nul paper que està jugant l’Estat Espanyol en la resolució d’un problema causat precisament per la nefasta posició espanyola en el procés de descolonització de l’antiga colònia i província espanyola del Sàhara Occidental. Espanya està encallada entre dos focs, entre dos interessos enfrontats: d’una banda, les pressions del Marroc per aconseguir el suport actiu o almenys la neutralització absoluta de la diplomàcia espanyola en la resolució del conflicte, i de l’altra els interessos econòmics espanyols amb Algèria, principal valedor internacional del Front Polisario i de la RASD.

No fa massa l’Institut Elcano advertia en un dels seus informes que la política exterior del Govern de Pedro Sánchez respecte del Sàhara Occidental ha situat Espanya sobre una línia cada vegada més estreta entre el Marroc i Algèria, les dues potències regionals que mantenen posicions diametralment oposades sobre el conflicte de l’antiga colònia del Sàhara, la qual cosa pot neutralitzar qualsevol intent de la diplomàcia espanyola a jugar un paper important a la zona.

La segona qüestió que mostren aquestes converses és l’interès evident dels EUA en trobar una resolució del contenciós i que aquest no es pot reduir a una simple qüestió de prestigi personal de Trump en el seu afany de passar a la història com al “gran pacificador del món”, en qualsevol cas açò seria una simple anècdota devora l’interès que els EUA donen a una regió clau en la lluita pel domini d’Àfrica, traduint “domini” per influència econòmica, diplomàtica i fins i tot militar, enfront d’una Xina que creix cada dia en presencia a l’Àfrica substituint el paper que abans va tenir França i altres potències colonials. No és cap casualitat que les converses tenguin lloc a l’ambaixada dels EUA a Madrid, és a dir en territori nord-americà i en presència de l’enviat-delegat del president Trump per les polítiques d’Àfrica.

Saben els EUA que el conflicte entre Algèria i el Marroc, que aflora de manera especialment crua en el contenciós Sahrauí, és el principal escull per poder dur a terme projectes ambiciosos com el del Gran Magreb, que podria convertir l’Àfrica Nord Occidental en un enorme pol de desenvolupament a les mateixes portes d’una Europa que hauria deixat passar una oportunitat de ser-ne partícip, però que els EUA no volen desaprofitar.

La participació dels EUA en les converses de Madrid, al mateix nivell que l’ONU, però renunciant a substituir l’organisme internacional, és prou significatiu del fet que les passes que es fan són especialment curoses, com ho és també el silenci absolut (imposat pels nord-americans) que rodeja les converses o discussions que, també de manera calculada, s’evita anomenar com a “negociacions”, una fórmula que encara està enfora de ser possible.

Un tercer element nou és la fórmula adoptada: una taula de 4 + 2 protagonistes, l’ONU i els EUA com a moderadors o fins i tot catalitzadors, en la que al Marroc i el Front Polisario s’hi afegeixen Algèria i Mauritània com a subjectes amb interès directe, una fórmula que fins ara no s’havia implementat en les anteriors rondes de converses-negociacions promogudes per l’ONU. Un símptoma també de què totes les parts entenen o almenys accepten que no es tracta sols de resoldre un conflicte fruit d’una ocupació (legal o il·legal segons les diferents perspectives) ni tampoc és qüestió sols de finalitzar un procés de descolonització pendent, sinó que uneix als dos objectius assenyalats el de posar sobre la taula un projecte regional de futur.

El fet que s’accepti debatre qualsevol de les propostes existents sobre la qüestió és summament indicativa que, almenys fins ara, les converses no es veuran constretes per l’intent marroquí de limitar-se a debatre les condicions de la proposta marroquina de dotar el Sàhara d’un sistema d’autonomia regional dins la sobirania del Marroc, com voldria el regne alauita i això facilita la presència a la taula dels independentistes del Polisario que es mantenen ferms en la seva exigència de donar el protagonisme final de qualsevol procés a la població Sahrauí, en exercici del seu dret a autodeterminar-se.

Queden tantes qüestions per resoldre, a partir de la segona volta de les converses, que es preveu pel mes de maig, que resultaria molt arriscat aventurar qualsevol mena de desenllaç, tenint en compte que l’objectiu ha de ser que cap de les parts s’ha de poder considerar vencedor o perdedor total d’unes possibles futures negociacions, i de què la proposta que es pugui formular ha de conduir a un acord acceptat per les dues parts, durador en el temps i en el marc de la doctrina de les Nacions Unides, com estableixen les diferents Resolucions de l’ONU. De fet, fonts properes a l'enviat dels EUA reconeixen que es tracta d’una qüestió molt més complexa del que imaginaven.

És molt difícil predir, per tant, l’evolució de les converses, en les que es parteix de posicions contraposades, però el que és segur és que en qualsevol de les sortides que es puguin acordar les dues parts hauran d’assumir la part alíquota del “cost de la pau”, dit en altres paraules, aquelles coses a les quals cada una de les dues parts haurà de renunciar per aconseguir la pau i acabar amb les penalitats d’un poble, el Sahrauí, que des de fa més de cinquanta anys viu amb el seu territori ocupat militarment per una potència estrangera i amb un exili en què mal-viu una part significativa de la població.

S’arribarà o no a un acord, però el que queda clar és que s’haurà tornat a moure el debat sobre una situació en la qual, el pitjor que li pot succeir al poble Sahrauí és que deixi de ser notícia.

Ramon Orfila i Pons