El paper dels demòcrates

Els resultats de les eleccions de Castella i Lleó evidencien una realitat que comença a ser una tònica a l’Estat (i a Menorca no en som aliens): el Partit Popular, allà on sol guanyar, segueix guanyant, però amb la ultradreta que li alena a l’orella i que se li presenta necessària per governar. Aquest context, lluny de ser un plantejament que foragiti el PP de qualsevol plantejament extremista, fa que, fins i tot, s’hi senti còmode. Mai ningú de dins el partit ha fet un mínim esforç de reflexionar sobre l’opció de pactar amb qualsevol de les altres forces democràtiques basta no dependre del llast de l’antidemocràcia i l’autoritarisme de Vox. Sense anar més enfora, una de les frases que més ha repetit el vencedor d’aquestes eleccions autonòmiques i que demostren on som és que no pactarà amb el PSOE. Donant per entès que sí que ho farà amb Vox.

És evident que les estratègies dels partits acaben fagocitant qualsevol plantejament a llarg termini, i que per al PP, després de mantenir una postura tan bel·licosa amb l’adversari socialista i en una escalada tant com va més dura, plantejar una altra cosa que no sigui mantenir aquest frontisme antisanchista no sembla que tingués sentit en aquesta dinàmica de la qual no poden sortir. Però això no treu gravetat a la qüestió ni al fet que el festeig amb la dreta franquista és un llast que ens està costant a tots els ciutadans un endarreriment de les polítiques públiques i dels avanços socials (la derogació de la Llei de memòria històrica a casa nostra n’és només una mostra petitíssima).

En aquest estat de coses, la veritat és que la sensació que a un li queda és de certa perplexitat i dificultat per llegir la realitat. Som el primer que vaticinava el sostre de Vox, perquè és un discurs apte per a les consignes fàcils, especialment si tens i domines els mitjans per fer-ho (en això s’ha de reconèixer que són els millors, a l’hora d’expandir el missatge i manejar els recursos), però no per a la responsabilitat d’un govern, que demana molt més seny. Però això no ha passat, perquè tot i les barrabassades en diferents governs (miri’s el País Valencià, el Parlament de les Illes Balears, el Consell de Mallorca, el poc que han fet al Consell de Menorca) les intencions de vot segueixen a l’alça. Seguesc pensant que una de les polítiques més nefastes que ha donat el nostre sistema polític illenc és la senyora (sic) de Medrano: per la seva inconsistència, per les seves dèries i poc maneig de la mínima intel·ligència política, per la simplificació i ignorància en els discursos, per la manca de respecte cap a la cultura de l’illa a qui suposadament serveix, pel nul coneixement que ha tingut de les àrees que ha gestionat quan li ha tocat, etc. Més enllà que ara s’hagi barallat amb Vox (un altre tema que caldria analitzar, la quantitat de gent que s’ha expulsat), no ho ha fet per qüestions ideològiques: ambdós, el partit i ella, segueixen essent i representant el mateix. En canvi, no hi ha cap evidència que aquesta exposició pública que s’ha manifestat durant aquests anys hagi de tenir algun reflex en el seguiment (no en té en la intenció de vot a les enquestes) o en els vots quan arribi el moment. Fer la pena no desgasta en aquests contorns.

El món és polièdric i difícil d’analitzar d’un sol cop. Les eleccions castellanolleoneses també tenen una lectura que es pot fer en clau de fre d’expectatives de la ultradreta. En tot cas, ens han tocat uns moments convulsos, en què la realitat o la veritat deixen de tenir tanta importància en la societat i la política, i això és una cosa que ens ha de preocupar. Si guanyar el relat, per fals i mancat de la mínima decència, és l’important, sense tenir en compte el benestar de la societat i el paper de les lluites democràtiques, caldrà, idò, que ens arromanguem. Primer, per mostrar la mentida. Els que branden la llibertat anhelen un sistema opressor com va ser el franquisme; els que branden independència i la necessitat de fer foc al sistema per fer una cosa nova són els que fa dècades que en viuen; els que branden el reclam de les classes populars no escoltades són les elits que pretenen eliminar el sistema públic del benestar. Segon, per oferir l’alternativa que només l’esquerra democràtica pot i ha de poder abanderar: la de la defensa de les persones, dels serveis públics que sostenen la societat tal com la coneixem, de la cultura que s’hi expressa.

Joan Carles Villalonga