El tic-tac d'Azcón

Que la primera reacció d’Azcón, després de conèixer els resultats electorals de diumenge passat, fos la d’exclamar, amb un somriure forçat, “Tic-tac, tic-tac el "sanchisme" s’acaba” resulta prou significatiu i mereix ser analitzat, enfora de les eufòries postelectorals, quan amb les primeres anàlisis dels resultats a la mà semblaria que totes les opcions han resultat guanyadores.

Escoltar per exemple en les primeres paraules de la candidata socialista, Pilar Alegría, ben enfora de qualsevol intent d’autocrítica, reconèixer amb la boca petita, com si no li donés importància, la clamorosa derrota de les seves sigles per posar tot l’èmfasi de la seva intervenció en els, per a ella, dolentíssims resultats del PP és tot un símptoma de com el principi de l’autoengany es manté en les formes de la política, si més no en la política dels grans partits. És allò de “mantenella y no enmendalla” que acabarà conduint de manera irremeiable a la repetició dels mateixos errors que han conduït a un desastre.

Si el partit socialista no és capaç de reconèixer el desastre per a les seves sigles, a les dues darreres eleccions, les d’Extremadura i les d’Aragó de diumenge passat, difícilment serà capaç de reconduir les seves polítiques donant el cop de timó que faci superar l’enderrossall en el qual està enganxat i on cada bugada sembla perdre un llençol.

A Extremadura qui va pagar els mals resultats va ser el candidat socialista que tothom reconeix com el pitjor dels candidats possibles i, que dimitint, va permetre al partit vendre una certa imatge de renovació i de canvi per poder encarar el futur, però és que en aquestes eleccions ningú gosa posar en dubte les “bondats” d’una candidata que venia d’un passat recent com a ministra i portaveu del govern de Pedro Sánchez, escollida per liderar el socialisme aragonès pel mateix líder suprem que, per la mateixa regla de tres, ningú gosa contradir o molt menys culpar de la derrota. Una derrota inqüestionable si tenim en compte els cinc diputats perduts i si tenim -igualment en compte- que era sabut que les eleccions aragoneses serien analitzades, en els seus resultats, com el reflex del qual amb tota probabilitat ha de succeir en unes futures, i cada vegada més properes, eleccions generals.

Els socialistes han de saber que han perdut una bona part de la capacitat de generar il·lusió entre els seus votants. Han de demostrar capacitat d’esmenar les seves polítiques si no volen seguir llenegant en el fang d’una caiguda que, per ara, no té un final a la vista. Han de construir un nou relat mostrant que poden connectar amb allò que senten i perceben els ciutadans cada vegada més desencisats per tot allò que faci olor de política i escollir els millors candidats, tot i saber que un partit a la baixa com ells ho té molt més difícil per trobar candidats renovats i creïbles, per allò de què a ningú li agrada apostar a cavall perdedor. I aquesta tasca pot resultar titànica si no es parteix de la consciència que s’hauran de rompre molts esquemes i moltes tendències en el camí.

L’esquerra del PSOE ha demostrat que la seva capacitat de ser una alternativa real pels votants desencisats pels socialistes és molt limitada i que la mateixa crisi que colpeja les esquerres a tota Europa també els colpeja a ells, de tal manera que s’estan reduint a una presència irrellevant que es pot accentuar encara més davant futures convocatòries per la temptació del vot útil que s’ha demostrat acaba sent el més inútil dels vots.

L’excepció a la regla ha estat la Chunta Aragonesista que ha doblat els vots en una circumstància difícil i manté un nivell d’entusiasme entre els seus votants que el pot fer avançar cap a noves cotes d’incidència electoral. Les pròximes eleccions municipals mostraran si la que sembla ser l’única opció generadora d’il·lusions entre l’esquerra es consolida i avança. Sembla que són conscients del que es juga i actuaran en conseqüència.

Azcón, amb el seu “tic-tac” com a única anàlisi, ha demostrat que el vessant estatal contingut en aquestes eleccions és pel PP l’únic objectiu, el que li importa de veritat.

L’actual president aragonès va convocar eleccions per fugir dels condicionants del partit del qual necessitava un suport constant, VOX. I així ho va vendre a la campanya. No podia reconèixer que qui estava realment interessat en els comicis era el seu líder estatal, Feijóo, i que aquest sols cercava una nova derrota del PSOE per minar encara més la debilitat de Pedro Sánchez, exactament igual que va succeir a Extremadura, i el resultat ha estat equiparable al que va aconseguir María Guardiola: amb els resultats a la mà, ha minvat el pes del PP i ha fet créixer el pes de VOX, agreujant una situació que, reconeixien tant Azcón com Guardiola, els resultava asfixiant.

No pot vendre, per tant, Azcón, que ha aconseguit els seus objectius -ben al contrari-, en aquest sentit l’únic que s’ha aconseguit és incrementar la presència d’una ultradreta a la qual el mateix PP ha intentat imitar sols per aconseguir emblancar la imatge dels d’Abascal, als que els ciutadans ja no tenen por, incrementant el seu poder de manera directament proporcional al pes que perden els dos grans partits, PP i PSOE, de tal manera que el creixement de VOX en set diputats és equiparable a la suma dels que han perdut PP i PSOE.

D’aquí ve el “tic-tac” del candidat de la dreta, el desgast de Pedro Sánchez s’haurà incrementat en aquestes eleccions, tant com haurà fet més precària la major part del mateix Azcón. Una precarietat que s’ha d’atribuir també a l’aspirant Feijóo que, a cada convocatòria electoral veu com creix la presència del seu contrincant més odiat, Abascal. Aquell que condicionarà la seva futura investidura i la seva acció de govern que, com està succeint ja a comunitats autònomes com les Balears o València, acaba estant tan escorada cap a la dreta que s’arriba a la conclusió que: qui dissenya les polítiques governamentals és al cap i la fi l’extrema dreta.

Un “tic-tac” per tant, molt trist per a les dues grans forces polítiques. Pel PSOE perquè el mostra més dèbil que mai, i pel PP perquè cada vegada dona més ales a VOX que a cada nou creixement debilita i esgota més la dreta tradicional de Feijóo que, si un dia arriba a governar, ho farà fermat de peus i mans per un partit, el d’Abascal, que té com a únic objectiu ser hegemònic a la dreta, reduint el PP a un simple comparsa.

En fi, que no n’hi ha per fer repicar les campanes.

Ramon Orfila i Pons