Sortir del pessimisme

Des de fa un any o dos, not un fort pessimisme entre certa esquerra. Per a aquesta part de l’esquerra, sembla que hi hagi un destí escrit i inevitable segons el qual arribarà un dia, més prest que tard, en què la ultradreta i la dreta tradicional (PP i Vox, per entendre’ns) arribaran al Govern espanyol, després d’haver aconseguit ja la majoria dels governs autonòmics, els consells insulars i bona part dels municipis de l’Estat. Aquest pessimisme duu aquesta part de l’esquerra a replegar-se i a fer algunes renúncies importants.

No soc ingenu. Soc conscient que vivim una onada reaccionària global, i que si aquesta gent arriba a governar a totes les institucions, serà un enderrossall total: un retrocés sense precedents pel que fa als drets socials, als drets de les dones, als drets lingüístics i a la protecció del territori aconseguits durant les darreres dècades. Soc conscient de fins a quin punt la ultradreta condiciona l’agenda pública i que ha aconseguit normalitzar discursos i propostes que fins no fa gaires anys eren impensables. Que hi ha poders econòmics que financen partits i mitjans ultradretans. Que els algoritmes de les xarxes socials ajuden a escampar els missatges d’odi. Tot açò és cert, però davant aquest escenari l’esquerra no es pot limitar a cridar que ve el llop i que quan arribi ens menjarà a tots. L’esquerra ha d’anar més enllà, ha de combatre el desencís sense paternalisme i ha de ser capaç de convèncer.

Em neg a acceptar que ens apropam inexorablement cap a aquest destí fatal. Precisament, el pròxim cicle electoral anirà d’açò: de demostrar que el destí no està escrit. De demostrar que hi ha alternativa a l’odi i al masclisme de la ultradreta. Que hi ha una alternativa al canvi climàtic i a la guerra. Que hi ha una alternativa al monocultiu turístic i que no ens conformam amb aquest mercat immobiliari que ens expulsa.

De fet, durant les darreres setmanes s’han donat certs esdeveniments que podrien apuntar un cert desinflament de l’onada de la ultradreta arreu del món: a Itàlia, el govern de Meloni ha perdut el referèndum constitucional que havia convocat; a França, l’esquerra ha aconseguit importants victòries a escala municipal; a Hongria, s’ha posat punt final a setze anys de govern de l’ultradretà Viktor Orbán; i arreu del món cada vegada és més evident que les guerres de Donald Trump només porten mort i misèria. Veurem si aquests esdeveniments són una petita treva o si, en canvi, anam cap a una desinflada de la ultradreta a escala global.

A ca nostra, també tenim alguns motius que ens permeten ser optimistes. La gent es mou, s’organitza i fa coses. Cada vegada tenim més artistes que fan molt bona música en català a Menorca. Durant els darrers anys, la campanya Via Menorca, impulsada pel GOB, ha omplert carrers i places en nombroses ocasions per denunciar l’actual model turístic. La mobilització ciutadana ha aturat la intenció del PP de desfer el PTI per la porta de darrere. S’han creat noves editorials (Cuc), mitjans de comunicació (Posidònia, Lucas) i organitzacions juvenils (Arran, Assemblea de Joves de Menorca). La gent i les entitats que defensen el català han inundat el Consell Insular d’al·legacions contra la modificació del reglament d’usos lingüístics que amenaça de fer retrocedir (encara més) la llengua pròpia. I el pròxim 1 de maig, el Correllengua passarà per Menorca i serà una nova demostració que a Menorca estimam i defensam la llengua.

El que li toca ara a l’esquerra política (institucional, si voleu) és fer molta feina. Sortir del pessimisme, tocar carrer, escoltar a la gent. I demostrar que pot oferir un projecte útil a la gent, que la política ben feta pot millorar la vida.

Andreu Servera