Prohibit jugar a pilota

Era evident que l’entrada que em tocava escriure aquesta setmana per al web del PSM Més per Menorca havia de referir-se necessàriament al tema que ha marcat l’agenda de Ciutadella aquests darrers dies: la sentència del TSJIB que ordena posar fi a la zona de vianants de la plaça des Born. Quan va saltar la notícia, jo tornava a peu cap a casa després d’haver anat a entrenar. Vaig rebre una notificació de WhatsApp. Al grup d’amics, l’enllaç del diari i un “Estic flipant molt fort”, un “És molt bèstia” i un “Uaaaaaaaaaau”. Un minut després, una notificació al grup familiar: ma mare enviava una foto de l’avi, que ja no surt gaire de casa, passejant per davant el teatre sota un cel radiant. Dues cares d’una mateixa realitat, vaig pensar. I quin greu.

Crec que és poc el que puc aportar sobre el tema després del comunicat que va publicar el PSM Més per Menorca en aquest mateix web dijous passat. No cal dir que subscric totes i cadascuna de les paraules que hi apareixen i que em sent orgullosa de la fermesa i la claredat amb què s’expressa la batlessa, Maria Jesús Bagur. La pacificació de la plaça des Born és un pas importantíssim per avançar cap a un model de ciutat pensat per a les persones i la vida, i no ens podem permetre un retrocés en aquest sentit. 

Sembla que hagi passat una eternitat —i als més joves que jo tal vegada se’ls fa estranyíssim imaginar-s’ho—, però tenc un record vague de com eren, no fa tants d’anys, la plaça de ses Palmeres i la plaça d’Artrutx. Simples rotondes. Jo era ben petita i no ho vaig seguir en absolut, però estic convençuda que la decisió de pacificar-les devia revolucionar completament la petita calma ciutadellenca. Devia ser una hecatombe, un sacrilegi, una pèrdua de comoditat, un rebuig al progrés. Ara ens sembla impossible d’imaginar cap altra forma de ser de les dues places que no sigui aquesta. El mateix devia passar amb la pacificació d’una part de la plaça des Pins: els negocis de restauració devien alçar el crit al cel, devien demanar clemència, molts devien començar a abaixar la persiana davant la certesa absoluta d’una catàstrofe econòmica sense remei. I bé, encara hi són, més plens que mai. Quan me’n vaig anar a viure a Barcelona, va passar tres quarts del mateix amb les famosíssimes superilles del Poblenou i Sant Antoni. Semblava que s’acabava el món, que el fet de llevar els cotxes havia de dur aquests pocs carrers a un col·lapse absolut. I bé, no només s’han mantingut, sinó que les zones de vianants han augmentat arreu de la ciutat i són un clar exemple de vida comunitària i social. Els infants hi juguen, els vesins hi baixen a passar l’estona, els oficinistes s’hi asseuen a menjar-se el pícnic del migdia, i en lloc de clàxons, derrapades i frenades, ara s’hi senten rialles i xarbet.

Quan vivia a l’avinguda de Roma de Barcelona —zona per als vianants des de fa força anys, diria—, em sobtava molt que en una plaça del costat de casa hi hagués un cartell que digués: “Prohibido jugar a la pelota” —en castellà, no fos cas, coses de la minorització lingüística. A baix, uns adolescents hi havien escrit amb permanent: “Pues nos drogamos”. Em feia molta gràcia aquest esperit de rebel·lió, però també em duia a reflexionar sobre la pèrdua d’espais a què hem abocat les ciutats on vivim. Fins fa no tants anys, era normal que els fillets juguessin al carrer tot el capvespre. Les places eren llocs de trobada i de socialització. Els carrers eren espais de vida i no meres zones de pas per anar d’un lloc a un altre. L’espai públic era precisament açò. La col·lectivitat es feia, també, fora de casa.

En un context marcat per la gentrificació, en què els nuclis antics de les ciutats occidentals tendeixen cada vegada més a la uniformitat, en què els passejos i els carrers esdevenen centres comercials de grans multinacionals, ens hem de plantejar quin model de ciutat i de vida volem per a Ciutadella. I no només des del punt de vista urbanístic: en un temps en què l’individualisme i la despersonalització van a l’alça de manera alarmant, em sembla més necessari que mai recuperar els espais públics com a llocs de socialització i de vida. Vivim una dècada marcada per una greu crisi de l’habitatge i per un capitalisme desfermat: no ens podem permetre tancar-nos encara més com a societat. Fa unes setmanes llegia un article sobre una investigació que havia constatat que el tancament de bars afavoria l’augment de l’extrema dreta. Els bars, com a llocs bàsics de trobada i de conversa, contribueixen al teixit social i afavoreixen la solidaritat. Quan abaixen la persiana, impliquen un augment de l’hermetisme: la gent es tanca a ca seua i només es relaciona amb coneguts, de manera que es creen bombolles i disminueixen la competitivitat i la solidaritat col·lectiva. El paral·lelisme amb altres espais de socialització és evident, i els llocs públics com carrers i places —que, a més, no ens obliguen a jugar el joc del consumisme constant— en són un clar exemple. Davant l’individualisme creixent, necessitam espais de col·lectivitat i de vida. Hem de tenir llocs on trobar-nos amb els vesins, on teixir xarxa i on construir comunitat. Com a societat, no ens podem permetre enclaustrar-nos a casa i tancar l’espai públic. La priorització de les persones davant del trànsit rodat no és només una qüestió de model urbanístic i de mobilitat —que també—, sinó una decisió que afecta de ple la societat que volem construir. 

No podem permetre, idò, que la plaça des Born deixi de ser l’espai de vida i col·lectivitat que ha estat aquests darrers mesos. Tal vegada ens convindria recordar, com cridàvem fa uns anys, que els carrers seran sempre nostres.

Gemma Ferrer