La setmana horrible del PSOE

Quan encara no s’havien digerit uns resultats a les eleccions d’Andalusia que resultaven dolents, sense pal·liatius, ha esclatat un escàndol que commou les entranyes del Partit Socialista i que posa en solfa els plans del president Sánchez d’esgotar la legislatura fins al juliol del 2027: la investigació que l’Audiència Nacional ha obert a l’expresident Rodríguez Zapatero.

És prou coneguda la capacitat que demostren els partits, després de qualsevol elecció, de capgirar els resultats de les urnes per tal de poder, sigui quin sigui el repartiment d’escons, construir un relat sobre els resultats que els sigui favorable. És l’estratègia que demostraria que “el relat tot ho aguanta”, i que una derrota es pot convertir en una victòria si la saps explicar de manera prou convenient, com en aquell acudit que conta com un al·lot, després de participar en una cursa arriba a ca seva i tot content explica a la seva mare que ha aconseguit arribar a la meta, en segon lloc, i no diu cap mentida quan ho afirma, només és que amaga el fet que sols eren dos els que participaven en la carrera.

Ens hem avesat a què les frases fetes i els tòpics s’apoderin del debat anterior i posterior a les eleccions, de tal manera que abans d’escoltar les declaracions dels candidats o dels dirigents dels seus partits ja intuïm el que diran. Tenc un amic que em sol desafiar a què, el dia de les eleccions, compti quants dels candidats entrevistats a peu d'urna just quan han acabat de votar diran allò de “és la gran festa de la democràcia”; i quants d’aquests mateixos candidats o els seus representants partidaris afirmaran, just quan s’han tancat les urnes i comença el recompte de vots, la seva “satisfacció pel nivell de participació” quan en l’interior, en realitat es troben preocupadíssims perquè són conscients que, en el cas concret d’aquelles eleccions qui hauria mobilitzat els seus electors era el candidat contrari.

I, finalment, quan es coneixen els resultats tots acaben afirmant que els són favorables encara que sols sigui perquè els mitjans i, sobretot, les enquestes auguraven uns resultats pitjors dels quals finalment han obtingut. Açò és una aplicació directa d’aquell principi que diu que “qui no es consola és perquè no vol”.

Idò, les recents eleccions andaluses no han estat diferents en aquest sentit. De tal manera que el PP de Juanma Moreno, s’ha proclamat vencedor entre aclamacions dels seus partidaris, per molt que hagi perdut 5 diputats en comparació amb les eleccions del 2022 i encara que hagi perdut igualment la majoria absoluta de la qual ha gaudit els darrers quatre anys i que, per tant, es veurà abocat a negociar els vots, o les abstencions de VOX, per aconseguir la investidura i per poder governar.

I tot açò després d’una campanya centrada a demanar prou vots per a evitar "el lío" emprant les seves paraules, que representaria una dependència del partit d’Abascal que, al llarg de tota la campanya, va advertir que seran molt més exigents del que ho han estat mai si d’ells depèn poder formar govern.

De la mateixa manera ho ha fet el PSOE que, després d’uns resultats a les darreres eleccions en les quals semblaven haver tocat fons, amb uns esquifits 30 escons, encara n’han baixat dos més, tot i que van catapultar des de La Moncloa la vicepresidenta Primera del Govern com a la millor de les candidates possibles.

I tenint en compte que aquestes eleccions s’observaven amb lupa amb la mirada posada a la similitud que poden tenir amb les futures i cada dia més pròximes eleccions generals, no representen una bona notícia pels socialistes que, per si els faltava alguna desgràcia més, han rebut com una masada la notícia de la investigació per pressumptes delictes relacionats amb la corrupció del que és el tòtem del partit, el seu principal referent Rodríguez Zapatero.

A l’esquerra de l’esquerra, poques novetats pel que fa als resultats de Por Andalucía, una candidatura pactada amb calçador de la que no tots els components se sentien partíceps i que, malgrat la bona campanya del líder d’Esquerra Unida, Antonio Maíllo, s’han hagut de conformar amb un magre resultat que manté la mateixa representació en nombre de diputats.

I la sorpresa de la campanya i de la nit, un Adelante Andalucía que ha demostrat capacitat d’innovació i d’arrelament, que ha multiplicat per quatre la seva representació, encara que ells mateixos reconeixen que tot i els bons resultats les seves possibilitats de canviar les coses, o de treure profit de les debilitats dels altres partits per transformar-se en una opció de poder són més aviat escasses.

Sigui com sigui han demostrat com la feina diària, la de la formigueta, picar pedra cada dia, acaba per donar resultats si serveix per calibrar quines són les polítiques amb capacitat per motivar la ciutadania. I és ben cert que ells ho han començat a fer amb bons resultats.

I ara algú dirà que el meu relat està una mica esbiaixat valorant aquesta candidatura en excés, i és possible que sigui així, entre altres coses perquè és cert que m’hi sent identificat i com a la cançó de Guillermina Motta: "Jo que no puc donar consells perquè jo, jo sóc amb ells".

Ramon Orfila i Pons