El Sàhara al cor

El rei del Marroc no vol testimonis que puguin contar tot el que succeeix al Sàhara Ocupat, i per açò expulsa a periodistes i a polítics o cooperants, que podrien contribuir a desemmascarar tot el que implica la il·legal ocupació militar d'un territori no autònom, segons l’ONU, i per tant pendent de descolonització. Els anys de plom que viu el poble Sahrauí d'ençà que Espanya va entregar el territori de la seva darrera colònia a la voracitat del monarca feudal del Marroc, converteix la vida dels habitants originaris d'aquell territori en un infern en el qual qualsevol intent de defensa o ostentació de la seva identitat és reprimida de manera immisericorde pels gendarmes marroquins. 

La presència de periodistes independents, capaços de contar tot el que vegin es converteix en un perill pel règim i açò es tradueix en la seva immediata expulsió, enmig del silenci còmplice dels governs de l'Europa lliberal de la qual provenen, en moltes ocasions, els periodistes. El dret a la llibertat d'informació sols es defensa, per part d'aquests governs, si no pot molestar els dictadors, amb qui comparteixen interessos econòmics i geoestratègics.

En els dos mesos d’enguany, el Govern del Marroc, ha expulsat a 8 espanyols que intentaven visitar el Sàhara Occidental, i la darrera expulsió ha inclòs l’eurodiputada Isabel Serra que viatjava junt amb dos eurodiputats de Portugal i Finlàndia. En aquest darrer cas, l’eurodiputada espanyola ha rebut maltractaments, en forma de repetides empentes, per part d’un individu que no es va identificar, però que finalment s’ha sabut que és un alt càrrec depenent del Ministeri d’Interior del govern marroquí.

De fet, el passat mes de gener, diputats de la Comissió d’Igualtat i Cooperació del Parlament Basc, del PNV, EH-Bildu, i Sumar, van ser obligats a tornar a Espanya sense poder ni baixar de l’avió en el qual viatjaven a El Aayun. I igual tractament han rebut diferents periodistes, els darrers dels diaris El Público i El Independiente, i membres d’Organitzacions de Drets Humans. 

I en la immensa major part de les expulsions, que es compten per dotzenes cada any i que podrien arribar a més de 300 des del 2014, s’han produït enmig d’un silenci ple de complicitats, del ministre d’Exteriors Albares, que fingeix ignorar el que està succeint, contestant amb un mutisme absolut les sol·licituds que li han fet de manera reiterada alguns mitjans de comunicació. Una actitud que respon clarament als acords que Pedro Sánchez va establir amb el Rei Mohamed VI, que incloïen el compromís de silenci davant situacions que poguessin incomodar el rei-dictador marroquí.

“Hemos asumido un compromiso de respeto mutuo por el que en nuestro discurso y en nuestra práctica política vamos a evitar todo aquello que sabemos que ofende a la otra parte, especialmente, en lo que afecta a nuestras respectivas esferas de soberanía”, va explicitar el mateix president del Govern quan intentava donar les mínimes notícies possible sobre el canvi de rumb del seu govern respecte del Sàhara Occidental i el Marroc.

Un silenci que ha obligat a recórrer al Parlament Europeu, com és el cas de les preguntes que l’eurodiputada del BNG Ana Miranda, ha formulat amb motiu de l’expulsió del periodista de El Independiente: "Teniendo en cuenta estos casos, junto con la resolución del Parlamento Europeo del 11 de julio de 2023 sobre la protección de los periodistas en todo el mundo y la política de la Unión Europea en la materia: ¿Qué hará la Comisión para garantizar la protección de los periodistas en el desempeño de sus funciones? ¿Qué hará la Comisión ante estas violaciones de la libertad de expresión en Marruecos?"

En aquest context el retorn a la Presidència dels EUA de Donald Trump resulta especialment preocupant, si tenim en compte que la darrera actuació del mateix en el seu primer mandat va ser el reconeixement de la marroquinitat del Sàhara Occidental, i la filtració que s’estaria preparant una Conferència Internacional sobre la qüestió, que se celebraria el mes d’abril als Emirats Àrabs, un dels millors aliats del règim autoritari de Mohamed VI, està creant una alarma considerable.

Algun periodista com Ignacio Cembreros, gran coneixedor del Magreb, i perseguit i amenaçat pel govern marroquí, apunta els rumors que la continuació dels Acords Abraham, que en una primera tongada va incloure el reconeixement d’Israel, per part del Marroc, a canvi del suport de Trump a la tesi de la marroquinitat del Sàhara, podrien tenir una segona part, en la que a canvi d’estar disposat a rebre grups de palestins disposats a “sortir voluntàriament de Gaza”, i instal·lar-los a les províncies del Sud, és a dir al Sàhara, Mohamed VI rebria un suport definitiu per part de Trump i els seus aliats al projecte d’autonomia per l’antiga colònia espanyola, tot i que el govern marroquí és prou conscient que tot el que es relaciona amb Palestina és rebut amb una especial sensibilitat per part del poble del Marroc que s’ha manifestat de manera multitudinària als carrers reclamant el final de l’agressió de Netanyahu a Gaza.

És ben cert que Trump sol ser imprevisible en les seves actuacions, però també és cert que la seva sensibilitat pels drets dels pobles és pràcticament nul·la i que fins ara s’ha mostrat sempre disposat a negociar a costa de qui sigui necessari si li serveix per obtenir rendiments que tenguin per a ell i el seu projecte un interès directe.

Ramon Orfila i Pons