Extrema urgència

Dilluns 24 de febrer de 2025. Són les 6.34 h i a la ràdio sona, estrident, la música d’un matinal. Em remoc entre els llençols mentre pens en tot el que he de fer avui. M’espera una jornada laboral intensa. Abans, però, voldria anar a córrer, fer un parell de salutacions al sol i quatre estiraments, deixar aclarit el menjador i escriure aquest article. Apag la ràdio mentre obr un ull. Sembla que fa fresca, avui: substituiré la carrera per unes sèries d’abdominals a casa.

Mentre em prepar el cafè, obr els diaris amb el mòbil. “Els conservadors guanyen a Alemanya amb l’extrema dreta com a segona força”, “Eleccions a Alemanya: guanyen els conservadors de la CDU i l’extrema dreta d’AfD dobla resultats”, “Alemanya dona la victòria al conservador Merz i dispara la ultradreta”. Bé, i el papa? Sembla que “continua en estat crític: té una insuficiència renal lleu”. Primer renec del dia, que em dispensi el summe pontífex.

M’acab el cafè i m’envaeix, com cada dia, l’afany irrefrenable de ser productiva. He de fer coses. Tota l’estona. Ràpid i bé. Faig quatre abdominals, però la cafeïna encara no deu haver fet efecte i em costa moure’m tan àgilment com voldria. Res, avui tampoc em posaré en forma: a desar el menjador. Mentre col·loc els coixins del sofà, a la ràdio analitzen els titulars de les principals capçaleres. Em costa prestar-hi atenció, perquè m’he marcat que abans de les vuit he de ser davant l’ordinador i necessit deixar-ho tot ordenat per poder-me concentrar. Queden surant, però, tot d’informacions preocupants.

I, malgrat tot, no hi ha res de sorprenent, en els titulars d’avui. Ja fa estona que veim com l’onada reaccionària arrasa per tot el món. Hem llegit mil articles que parlen de cordons sanitaris, de la paradoxa de Popper, de llibertat d’expressió. Hem vist qualque salutació feixista corrent per les xarxes socials. Ja ens hem acostumat a pensar que l’extrema dreta s’ha disparat també a ca nostra, però bé...almanco no governa. El llop ens mostra les urpes, però encara no ens ha fet cap arrap.

A ca nostra, Vox ha decidit, finalment, donar un copet a l’espatla a Vilafranca i salvar-li els pressupostos. A veure,tampoc no ens sorprèn. També al país, en un enèsim gir de guió de la política catalana, Sílvia Orriols continuarà a la batlia de Ripoll gràcies a la decisió de Junts. Açò sorprèn més, però, tanmateix, ja feia dos anys que l’extrema dreta catalana governava la ciutat. Le Pen, Abascal, Milei, Trump... Cada vegada més noms a la llista de feixistes entranyables. L’any passat vaig anar a Nàpols i vaig veure una pintada que deia “Giorgia, ti amo!”. Cap dubte de qui era aquesta Giorgia d’ulls blaus i cabells daurats. Amb un mig somriure amarg, em vaig limitar a fer-hi una foto.

És açò, precisament, el que em preocupa. És aquesta sensació de normalitat que s’expandeix i que augmenta cada dia que passa. És una constant: en llegir el titular de torn, ens escandalitzam dos minuts i després continuam la nostra vida, fent abdominals i comptant quantes coses podem fer per minut. Ens indignam per uns moments, però no ens adonam que el que feim realment és normalitzar una vegada i una altra tot aquest brou de cultiu.

Fa uns mesos, en un article a Revista Posidònia, l’antropòloga Valen Manrique lligava precisament eldiscurs de la hiperproductivitat i el creixement personal amb aquesta tendència reaccionària que s’estén, sobretot,entre els joves (principalment homes, blancs i heterosexuals). Com deia Manrique, “en una societat en què la superació individual s’ha naturalitzat com a sentit comú, la culpabilització personal pel fet de no assolir l’èxit s’ha convertit en un pilar ideològic”. Tot aquest relat, vehiculat sobretot a partir de les xarxes socials, “té ingredients que, per més que es maquillin amb discursos de ‘creixement personal’, fan olor de ranci”. Darrere de l’afany d’hiperproductivitat i de la idea de “si vols, pots”, no només hi ha “l’odi de classe, que converteix les vides obreres en fracassos individuals: també hi ha la grassofòbia i el capacitisme, disfressats de ‘disciplina’ i ‘hàbits saludables’”.

I és que, malgrat que em pesi, jo mateixa m’he deixat endur per aquest relat d’autosuperació, de felicitat forçosa i d’hiperproductivitat. Som la primera que consumescvídeos de rutines, de “¿Qué como en un día?” i de gent que fa journaling i mindfulness a les sis del matí. Precisament per açò em semblen lucidíssimes i em feren les paraules de Valen Manrique: com a societat, hem de ser conscients de què consumim, de com actuam i de quins discursos perpetuam.

Davant de tot açò, la pregunta és clara: què hi podem fer, pobres de nosaltres, si tota una força global i potentíssima s’ha conjurat perquè açò sigui així? En una publicació d’aquest mateix blog, l’amic Andreu Servera reflexionava sobre aquesta qüestió i apuntava aspectes fonamentals: la desafecció política generalitzada, l’atomització i individualització de la societat, el fet que l’extrema dreta sigui qui imposi la seua pròpia agenda i la incapacitat de les esquerres per revertir la situació. 

Estic molt d’acord amb Servera quan diu que segurament la responsabilitat de les esquerres és “no haver estat capaços de donar resposta a algunes de les preocupacions més importants de la ciutadania, com ara la crisi de l’habitatge, l’encariment constant de la vida, la precarització del mercat de treball o la deslocalització de l’economia”.

Hi afegiria, a més, que un dels greus errors de la societat ha estat sucumbir al discurs individualitzador, deixar de banda les xarxes i els drets compartits. Per açò, és totalment necessari tornar a teixir relacions, ja sigui per mitjà d’associacions, sindicats, partits o qualsevol altra via de cooperació. La història ens ha mostrat que l’acció col·lectiva és l’eina més eficaç per fer front a la barbàrie individualitzadora. Convé, idò, rearmar-nos col·lectivament, tornar a posar la socialització al centre de les nostres vides i crear un relat i una estratègia que permetin construir una alternativa real —i realista— al discurs neoliberal que ha assumit l’extrema dreta. És d’extrema urgència.

Gemma Ferrer