HA GUANYAT TRUMP O HA PERDUT KAMALA HARRIS?

Passades les eleccions que han donat una clara victòria a Donald Trump, els EUA i la resta del món intenten analitzar els resultats, entre l’eufòria desbordant dels republicans i la depressió dels partidaris de Kamala Harris, en un intent de definir les causes d’un resultat tan rotund, contradient les enquestes.

Què ha succeït idò perquè al final, el candidat republicà s’hagi imposat de tal manera que finalment hagi obtingut 212 compromissaris, quan en tenia prou amb 170 per obtenir l’elecció, i que hagi acabat imposant-se també als 7 estats decisius que solen desempatar les eleccions més ajustades?

Analitzant de manera simple el resultat arribes a la conclusió fàcil que no és Trump qui ha guanyat sinó que és Kamala Harris qui ha perdut, tenint en compte que el primer ha recollit els mateixos vots, si fa no fa, que ja va tenir fa quatre anys, mentre que la candidata demòcrata ha perdut prop de 10 milions de votants pel camí, respecte dels que va obtenir Biden. Amb la qual cosa es confirmaria aquell principi que “guanya qui és capaç de mobilitzar millor els seus partidaris”.

Què ha fet, per tant, que els partidaris de Kamala no s’hagin sentit prou identificats amb la seva candidata? No va ajudar gens el fet que el candidat pel Partit Demòcrata vagi ser, en un primer moment Biden, tot i les mostres d’una senilitat creixent que debilitaven la figura de l'actual president que oferia una penosa imatge amb uns lapsus de memòria que el duien a confondre el nom de dirigents i països, o a quedar-se sense paraula, mentre balbucejava amb la mirada perduda.

No va ser fins a la celebració del primer debat entre els dos precandidats en el que Trump va devorar un tremolós i dubitatiu Biden, que el Partit demòcrata no va concloure que era imperatiu canviar el seu candidat, de tal manera que van nominar Kamala com a un mal menor, com a una opció de recanvi i sense poder comptar amb el reforç d’imatge que representen les Primàries, que serveixen de preescalfament intern, quan precisament Trump gaudia dels beneficis d’unes primàries carregades d’eufòria.

Harris estava obligada, per tant, a fer oblidar que era una candidata de segona instància que, a més, necessitava mostrar una imatge renovada, diferenciada del que encara era el seu president, amb el que havia format equip els 4 anys passats.

La penosa imatge de Kamala contestant “no em ve res al cap de què podria haver fet diferent del que ha fet Biden” era definitòria i amb aquesta actitud la campanya començava amb mal peu per la nova candidata demòcrata.

El debat econòmic

Està clar que als EUA no resulta tampoc fàcil l’elecció com a presidenta d’una dona, hauria estat la primera, i de color, i de procedència asiàtica, factors tots ells d’un pes negatiu considerable als territoris de l’Amèrica profunda en els quals, el conservadorisme moral, juga encara un paper de primer ordre. Però el factor que va jugar de manera definitiva en contra de Harris, va ser el debat econòmic. Les dues primeres preocupacions dels nord-americans, l’economia, és a dir la butxaca i les dificultats del dia a dia, i la migració, eren un terreny perillós per una candidata que no es podia o no es volia desmarcar de l’acció política del seu antecessor, en el mandat del qual la inflació havia marcat profundament l’economia amb pujades constants dels preus dels productes primers, i amb una imatge que Trump havia sabut crear i alimentar que els culpables de tots els mals, i també de les pujades dels preus al consum, era dels milers de migrants que dia a dia intenten entrar als EUA. 

I a aquestes dues qüestions va dedicar Trump una bona part del seu discurs, sabent que per a Kamala seria molt difícil contestar-les, tot i que almenys pel que fa a la migració il·legal, Biden havia batut tots els rècords d’expulsions del país dels “sense papers” que per a Trump simbolitzaven tots els mals. 

Ja Hillary Clinton va tenir greus dificultats per contrarestar una imatge que els republicans es van cuidar d’alimentar i propagar, presentant els dirigents demòcrates com una espècie d’aristòcrates de la política, de milionaris revestits amb un discurs social, i amb Kamala ha succeït una bona part d’aquest. 

Per no parlar de la manca de definició clara respecte de la relació dels EUA amb el govern falcó de Netanyahu, una indefinició que ni ha acontentat als partidaris d’un Israel expansiu i bel·ligerant amb els seus veïns, ni als més favorables a tenir una política de contenció que condicionés el suport nord-americà al cessament de la destrucció de Gaza, Cisjordània i Líban.

Les conseqüències de la victòria de Trump són encara incommensurables, però ja omplen de preocupació el món sencer que tremola en pensar en polítiques proteccionistes en matèria econòmica o en una política exterior que pot rompre en mil trossos la que s’ha aplicat fins ara, però açò serà objecte d’un altre article.

Ramon Orfila i Pons