Les fal·làcies del pla de Trump per a Gaza

Mentre el president dels Estats Units continua venent la seva imatge de pacificador, fent ufana dels seus èxits diplomàtics, “he aturat 8 guerres, bé, set i mitja” salvant la vida de “milions de persones”, la dura realitat s’imposa i els fracassos en el dia a dia de cada un dels conflictes suposadament resolts, s’acumulen de manera incontestable, mostrant de manera crua el vertader objectiu dels plans del mandatari nord-americà que impliquen aconseguir un Premi Nobel de la Pau que, com més dies passen, es fa més enfora, i molt més quan s’estan posant en evidència les seves vertaderes intencions que estan en funció d'aconseguir tot el que vol sense importar-li a través de quin procediment, saltant-se legalitats i normes internacionals que, afirma, no li importen en absolut deixant clar que es regeix sols “per la seva pròpia moralitat” sense que res que no sigui la seva pròpia ment, el pugui aturar a l’hora d’aconseguir un objectiu.

I un dels fracassos més estrepitosos és el del conflicte de Palestina, precisament cap al que va aixecar unes expectatives de solució més altes, que van acaparar l’atenció mundial, exigint una posada en escena per la signatura d’un acord que ja llavors tothom, excepte ell mateix i els seus aduladors, donava per impossible per irrealitzable, tan espectaculars que ara més que mai semblen senzillament ridículs.

En efecte, no resulta ni tan sols necessari recordar els deliris onírics d’una Gaza convertida en un ressort turístic, presentats amb una recreació amb IA en la que tres protagonistes acaparaven l’atenció, Netanyahu, Trump i Musk posant en banyador, en una espècie de Marbella, en una piscina fastuosa del país imaginari de Trumplandia, per comprovar l’escarni d’una realitat que converteix en insultants aquells somnis transformats en imatges 3D.

La xifra esgarrifant dels més de 400 palestins morts a Gaza, des que es va signar l’acord d’alto el foc, l’octubre passat, amb més de 1.100 ferits, molts d’ells fillets que difícilment poden ser acusats de formar part de Hamàs, ja seria prou demostrativa d’una realitat ben diferent de la que es va dibuixar quan Trump encara confiava en les seves possibilitats de rebre el Nobel de la Pau i frisava desesperadament per tancar un acord que havia de ser històric i atribuïble a la seva providencial obra.

Però és que avui dia Israel continua ocupant un 54% del territori de Gaza, continua demolint edificis, disparant contra civils que esperen a les cues per obtenir aliments, sense conseqüències pels franctiradors, es mantenen les denegacions d’ajuts humanitaris en la seva major part i es mantenen milers de morts baix els escombres d’unes ciutats en les quals més d’un 80% dels edificis han resultat destruïts, mentre que la mancança de maquinària pesant i combustible fan impossible el seu rescat per a poder-los enterrar i evitar així els perills sanitaris que impliquen les dotzenes de cossos en estat de descomposició existents.

I si mentre durava la guerra les denúncies dels organismes internacionals alertaven de les dificultats imposades per Israel a l’hora de permetre l’entrada d’ajut humanitari, les promeses d’obrir els controls per permetre l’entrada dels milers de vehicles carregats d’aliments provinents dels ajuts internacionals, que s’amunteguen a l’entrada de la franja, la realitat és que continuen entrant molt menys de la meitat del que les necessitats exigeixen i del que es va prometre en el moment de la solemne signatura de l’alto el foc. De tal manera que els organismes humanitaris calculen que aquest hivern més de 100.000 infants patiran fam, i la desnutrició afectarà igualment a 37.000 dones embarassades.

Unes xifres que s’han de contextualitzar tenint en compte que estem parlant d’un país, Gaza, que té més d’un milió i mig de persones desnodrides i cents de mils de persones que arrosseguen ferides a causa de les bombes de l’exèrcit d’Israel, que els inhabilita per poder-se procurar un sustent necessari com per poder sobreviure, ells i les seves famílies, un país en què no s’ha fet res per recobrar les escoles, destruïdes en un 90%, o els hospitals que van ser objecte preferent dels atacs aeris dels mesos anteriors a l’alto el foc.

Una realitat duríssima en la qual es produeixen morts diàries per hipotèrmia, sobretot en infants de poca edat, per manca de refugis on guarir-se, mentre que a l’entrada de Gaza s’hi compten per dotzenes els camions carregats amb tendes de campanya, que Israel simplement no permet que entrin a la zona, en una demostració de crueltat infame.

Però és que, si no n’hi havia prou amb tot açò, el Govern d’Israel ha decidit prohibir, amb l’aprovació prèvia del parlament israelià, la presencia a Gaza de 37 organitzacions no governamentals que fins ara havien contribuït a pal·liar les conseqüències de la política destructiva dels ocupants, i que afecten entitats tan respectades internacionalment com els Metges sense Fronteres.

Mentre, en la Knesset o Parlament d’Israel, es debat una proposició de llei, amb el suport del govern, que permetria instaurar la pena de mort contra els autors d’actes violents, però que sols podria aplicar-se als palestins, i mai als ciutadans d’Israel. I així podríem continuar fins a l’esgotament.

Aquesta és la pau de Trump, és la pau de Netanyahu que continua reclamat pels tribunals internacionals per crims de guerra, mentre viatja cada dos per tres als EUA per a reunir-se amb el seu soci preferencial, Donald Trump, aquell que es reivindica com al primer mereixedor en tot el món, del Premi Nobel de la Pau… Sí, el mateix que just va arribar al poder va canviar el nom del Ministeri de Defensa que ara s’anomena Ministeri de la Guerra, el que bombardeja sense cap declaració de guerra les instal·lacions militars de l'Iran o les de Veneçuela i que amenaça amb una invasió militar l’illa de Groenlàndia que forma part de l’Estat d’un dels socis dels EUA a l’OTAN.

Aquesta és la Pau americana, aquesta és la Pau de Trump.

Ramon Orfila i Pons