"Qui pega, estima!"

Aquesta seria la deducció a treure de les paraules de Trump quan s'atreveix a afirmar que "la intervenció militar dels EUA a Veneçuela i la Doctrina Donroe persegueixen la pau al món".

I per si no havia quedat prou clar amenaça directament Colòmbia amb fer el mateix, és a dir, amb enviar tropes d’elit de l'exèrcit dels EUA a capturar el president Petro per a ser jutjat als Estats Units i bombardejar el país assumint de manera immediata després el control del Govern. I insinua que podria fer el mateix a Mèxic si la presidenta no creu les seves instruccions.

Aquesta és la vertadera cara de Trump, una volta s'ha tret la careta, la màscara que duia posada amb l’únic objectiu de rebre el Premi Nobel de la Pau, guardó al qual es creu mereixedor atès el caràcter providencial de la seva presidència.

És Trump, segons Trump.

El president nord-americà aplica la doctrina que defensava, en plena era franquista, aquell general que publicava els seus poemes al diari "Menorca" proclamant que "tranquilidad viene de tranca", amenaçant amb l’ús de la força, de les armes, de la guerra en fi, si els governants de tot el continent americà "no es porten bé".

La gran pregunta està en quin és el seu concepte de "fer bonda", i de fet ell mateix li ha donat resposta. A Trump no li preocupa gens ni mica qui ostenta la presidència de Veneçuela... si fan el que ell ordena. No li preocupen gens qüestions com la democràcia o la llibertat o la sobirania del país, aposta no es planteja entregar el poder als que es van proclamar vencedors a les darreres eleccions com esperaven els que des del primer moment han aplaudit, aclamat, la intervenció militar nord-americana.

Ben al contrari, ha menyspreat la capacitat de governar dels dirigents de l'oposició com és el cas de Maria Corina Machado, que ha rebut el gerro d’aigua freda d'escoltar de boca del seu adorat Trump que no té prou suports per a governar Veneçuela, i escoltar igualment com el secretari d'Estat Marco Rubio (la vertadera mà que gronxa el bressol de la intervenció militar d'aquests dies) que no entra als plans de l'executiu nord-americà la convocatòria d'unes eleccions democràtiques, deixant en un no res tota l'argumentació opositora del fet que Maduro era un dictador que usurpava el poder.

I ho era, no ho posaria en dubte, però tan dictador era ell com ho serà la que fins ara era vicepresidenta i dona forta del règim, Delcy Rodríguez amb qui negocien els nord-americans i a qui amenacen amb represàlies més dures encara sinó "es porta bé", és a dir si no es porta com esperen Trump i Rubio.

Quina és idò la preocupació dels nous "amos" de Veneçuela i quin l'objectiu real de la intervenció militar d'aquests dies?: El petroli. 

Fins a 26 vegades va fer esment Trump al petroli en la seva primera intervenció pública després d'envair Veneçuela, mentre no dedicava ni un sol segon a parlar de la restauració de la democràcia, de la que tant s'umplen la boca els seus corifeus que ja no saben com explicar que els EUA ha envaït un país sobirà cercant sols assegurar i millorar l'explotació de les seves riqueses naturals i que tot allò de retornar el "govern legítim de Veneçuela" al·ludint a Edmundo González i Maria Corina Machado, queda aparcat per a quan hagin aconseguit l'objectiu primer, i únic per ara, recuperar el control del petroli, incrementar la seva producció, explotar-lo per part d'empreses nord-americanes, i impedir que beneficiï a altres països competidors dels EUA, com són Xina o Rússia.

L'objectiu de Trump i Rubio no és altre que assegurar el domini absolut del qual ells anomenen "L'hemisferi Occidental" i que va des de Groenlàndia al Cap d'Hornos, aposta no han tingut cap empatx en reclamar la sobirania sobre el territori que forma part de Dinamarca des de l'any 1814, nomenant fins i tot un plenipotenciari encarregat de gestionar el domini dels EUA sobre aquest territori, sense que els importi gens ni el parer dels seus habitants ni el parer del país europeu del qual forma part. I amb un únic argument que, a partir d'ara, podrà justificar qualsevol vulneració de les lleis internacionals i de la carta de les Nacions Unides, dubtant de la mateixa sobirania d'un país sobre el mateix territori: "els Estats Units necessiten Groenlàndia per garantir la seva seguretat", i punt.

És el nou concepte de la Doctrina Monroe, convertida en Donroe segons ha dit el mateix president, per la que els interessos dels EUA sobre el que ells consideren el seu pati de darrere, han de tenir prevalença per damunt de qualsevol altra consideració o principi.

És per açò que Trump ha decidit treure's la màscara de defensor de la pau i la democràcia, per posar-se la del supremacisme dels EUA sobre tot el continent americà, que, segons defensen és propietat dels nord-americans que en poden disposar com i quan vulguin. 

Tot l'entramat legal internacional construït després de la II Gran Guerra ha volat pels aires amb aquesta intervenció dels EUA, res l’empara legalment i tot fa pensar que estem al principi de què pot arribar a fer el nou xerif mundial, Trump. Obrint a la vegada tot un ventall de possibles imitacions en l'àmbit mundial, amb la qual cosa tant a Putin com a Xi Jinping se’ls fa la boca aigua.

En l'àmbit local, també tot s'ha trastocat. La bufetada als Feijóo de torn que, per sistema, riuen les gràcies a Trump és antològica, i ara no saben com mantenir el doble discurs, justificant, d'una banda, la intervenció militar dels EUA a Veneçuela per acabar amb la dictadura de Maduro, entregant el poder a Edmundo González i Corina Machado, vertaders representants dels veneçolans, i per altre acatar la voluntat manifestada per Marco Rubio i el mateix Trump, de pactar amb Delcy Rodríguez i els bolivarians amb l'únic i prioritari objectiu de garantir per les empreses nord-americanes l'explotació del petroli, aparcant qualsevol reivindicació de l'oposició veneçolana fins que pugui convenir als interessos dels EUA.

En resum, un vertader sotrac que commou el món i les conseqüències del qual encara no han explorat prou per calibrar el canvi que hauran significat.

Ramon Orfila i Pons