Menorca està saturada de renúncies

Cada primavera tornam a sentir el mateix debat. Que si aquest estiu hi haurà rècord de visitants. Que si les platges estaran plenes. Que si faltarà aigua. Que si augmentarà la quantitat de residus generats. Que si serà impossible trobar aparcament. Que si la carretera general quedarà petita. Tot això és cert, però també és insuficient, perquè el problema de fons no és només la saturació turística. El problema és tot allò que, any rere any, anam renunciant com a societat per sostenir un model que sembla intocable. Menorca no està saturada només de persones durant els mesos d’estiu. Està saturada de límits superats, de silencis polítics i de resignació col·lectiva.

El primer que ens roba la saturació és el temps. Temps de vida. Temps per anar a fer una gestió, per arribar a la feina, per dur els fills a una activitat, per anar al metge, per moure’ns amb normalitat. Quan una illa petita converteix qualsevol trajecte senzill en una cursa d’obstacles, no només tenim un problema de mobilitat: tenim un problema de qualitat de vida. El turisme no només ocupa espai; també ocupa hores de la gent que hi viu tot l’any. Anar d’una punta a l’altra de l’illa requereix una inversió de més temps a l’estiu que a l’hivern.

També ens està robant el dret a la improvisació. Fa no tants anys, moltes famílies menorquines podíem decidir un capvespre anar a una cala qualsevol del nostre municipi a fer-hi una bona bereneta, o sortir a sopar fora a un dels bars o restaurants del nostre poble o simplement sortir a fer una volta sense haver de planificar res. Avui, en canvi, viure a casa nostra sovint exigeix actuar com un turista: reservar taula, sortir molt prest, cercar alternatives, evitar determinades zones o senzillament renunciar-hi. Quan els residents ens hem d’organitzar per poder gaudir de la nostra pròpia illa, alguna cosa no funciona.

Hi ha una altra saturació més silenciosa però a vegades molt visible: la dels serveis públics i municipals com totes les brigades municipals, les empreses de neteja i de recollida de fems, el manteniment viari, els centres de salut, els cossos i forces de seguretat com la policia local, el clavegueram i el sistema de depuració d’aigües residuals, el subministrament d’aigua potable, etc. Tenim estructures pensades per una població determinada que, durant setmanes o mesos, han de suportar una pressió molt superior. I després demanam miracles als ajuntaments, al personal sanitari o als treballadors públics. A vegades no és una qüestió de manca d’esforç, és una qüestió de límits físics i organitzatius. Repensar tota aquesta gestió i planificació no és una tasca fàcil!

També hi ha un cost emocional del qual es parla poc. Molta gent arriba a l’estiu amb cansament anticipat. Sap que vendran mesos d’estrès, de més renou, de feina intensa, de tensions laborals, etc. Per a moltes persones, especialment les que treballen en sectors vinculats al turisme, l’estiu no és prosperitat compartida, sinó esgotament concentrat. Una economia que necessita cremar la seva gent cada temporada és una economia que s’ha de repensar. I la desestacionalització no va de massificar tots els mesos de l’any Menorca, sinó de repartir els turistes que venen en pocs mesos durant tot l’any, i així poder guanyar qualitat de vida i preservar millor la nostra illa.

Un altre efecte important és l’impacte que aquest model té sobre els joves. Avui en dia molts joves miren el futur amb distància. Amb sous baixos, temporalitat, habitatge inaccessible i una economia massa concentrada en activitats estacionals, cada vegada costa més construir un projecte de vida estable a Menorca. No rallam només d’emancipació, rallam del dret a quedar-se a viure a casa seva, del dret de les noves generacions a viure al lloc on han nascut, si així ho volen.

El debat, per tant, no és si volem turisme o no en volem. Menorca viu del turisme i continuarà vivint-ne en bona part. El debat real és si volem seguir depenent-ne de manera excessiva i desordenada. Si volem continuar adaptant tota l’illa a un creixement constant o si volem començar a adaptar l’activitat econòmica als límits del territori i a les necessitats de la població resident. Posar límits no és anar contra ningú. No és turismofòbia. No és tancar portes. És governar. És entendre que una illa té una capacitat de càrrega ambiental, social i urbana. És defensar que el progrés no pot mesurar-se només en arribades o pernoctacions, sinó també en benestar, cohesió social i oportunitats per a la gent que hi viu.

Necessitam decisions valentes: contenció real de places turístiques, regulació efectiva del lloguer vacacional, aposta decidida per l’habitatge accessible i assequible, diversificació econòmica, mobilitat sostenible, fiscalitat ambiental finalista i més recursos per als serveis públics que sostenen l’estiu. Necessitam, en definitiva, governar el present pensant en el futur.

No volem una Menorca tancada. Volem una Menorca habitable. No rebutjam el turisme. Rebutjam la dependència. No discutim persones. Discutim límits. Perquè estimar Menorca també és saber dir prou.

Oriol Baradad