«Només li deman a Déu, que la guerra no em sigui indiferent
És un monstre gran i trepitja fort, tota la pobra innocència de la gent»
Si una cosa em pot atracar a la desmoralització, és comprovar fins a quin punt som capaços de normalitzar la barbàrie, el desastre, de fer-nos insensibles davant les imatges de crueltat, com si ens haguessin anestesiat fins a incapacitar-nos per reaccionar.
Un any, tres mesos i alguns dies des del començament de la guerra a Gaza, quan ja s’han sobrepassat els 46.000 morts entre la població civil de la qual era una de les zones més densament poblades del món i que s’ha convertit en un dels cementeris que més ha crescut en pocs mesos, també en tot el món, la sensació en escoltar les notícies a la ràdio o a televisió, és la d’haver entrat en una perillosa monotonia que normalitza de tal manera les imatges cruels de morts, ferits i destrucció, que la indignació que, al principi ens pujava al coll a cada nova imatge com si fos una glopada inaturable de bilis, s’ha convertit en una simple agrura a força de repetir-se cents de vegades, com cents són els dies en els quals s’ha reiterat que la capacitat de destrucció dels éssers humans és inimaginable.
Quan l’apocalíptic Trump en una declaració recent sobre l’acció del seu futur govern respecte de la guerra que Israel ha desfermat contra tot el poble de Palestina ha afirmat, amb les barres estretes de ràbia, que “si els ostatges que Hamàs manté en el seu poder no són alliberats abans del dia 20 de gener, dia de la seva presa de possessió, esclatarà l’infern a l’Orient Mitjà i no serà bo per Hamàs, ni ho serà francament per ningú. Estellarà el caos” no puc evitar demanar-me què pot ser capaç de promoure Trump a Palestina que no hagi executat ja el primer ministre d’Israel en aquests quinze mesos.
Les darreres imatges de pares palestins duent en braços els cadàvers dels seus fills de pocs mesos morts, no per les bales i les bombes, sinó pel fred i la fam són difícilment superables en aquesta espècie de carrera desenfrenada de Netanyahu per superar-se a si mateix en l’exercici d’una ferotge repressió contra la població civil que es desespera, presonera i indefensa, a la ratera en la qual s’ha convertit Gaza.
És cert que ja no es veuen imatges d’hospitals bombardejats, sense pietat, per l’exèrcit d’Israel, acusant, sense necessitat d’aportar proves, la guerra és així, els metges i el personal sanitari d’haver-los convertit en refugis dels combatents de Hamàs, però és únicament perquè ja no n’hi queda cap d’hospital en peu.
És cert que ja no es veuen als telenotícies imatges de mesquites destruïdes per les bombes, enmig d’acusacions que amagaven dipòsits d’armes de la resistència palestina, mentre voluntaris civils rescaten d’entre les escombres els cossos de fillets i filletes i ancians que desmenten les fal·làcies d’un relat que tot i resultar increïble, s’ha fet tan normal que ni indignació sembla provocar. Però és, purament i simplement, pel fet que ja no n’hi queden de mesquites en peu.
És cert que ja no es veuen imatges, com fa uns mesos, d’escoles i refugis de les Nacions Unides abarrotades de menors, plorant de por davant els embats de l’aviació de guerra de Netanyahu, que esclafa edificis i persones sense compassió, amb unes bombes enviades amb la benedicció del president Biden que mentre grinyola hipòcritament exclamant que no està d’acord amb l’ús que es dona a les armes que ell mateix ha enviat, com si les armes poguessin tenir un ús diferent del de matar, al de destruir. Però és simplement perquè Israel ha passat a considerar que les Nacions Unides formen part de l’enemic a batre i actua en conseqüència.
Què hi pot afegir Trump a tota aquesta barbàrie? Més bombes encara? Més destrucció si és que això fos possible a una de les zones més devastades per les històries de les guerres? La meva interpretació és una altra:
Vam viure, fa pocs dies, el desgavell de la cancel·lació del vol que, entre altres, va fer impossible tornar en hora des de Bilbao a Menorca i vam ser testimonis d’un sistema prou efectiu a l’hora de donar informació sobre les perspectives del possible vol alternatiu. Si en un primer moment ens anunciaven 4 o 5 hores de retard i aquestes finalment es reduïen a dues o tres, els passatgers respiràvem alleujats, contents que finalment el retard no havia resultat tan feixuc. “Bono, hauria pogut ser pitjor. Qui no es consola és perquè no vol” i en el fons quedàvem contents.
Idò, amb l’arribada d’en Trump és molt probable que succeeixi el mateix, l’exèrcit d’Israel continuarà bombardejant Gaza, destruiran un poc més encara el que queda de les mesquites i hospitals i escoles i centres de l’ONU, sempre amb la justificació, que ja no es creu ningú, que eren instal·lacions militars de Hamàs, i els pares palestins continuaran els mateixos o semblants rescats dels seus fills, quasi acabats de nàixer, d’entre les escombres, morts per la metralla o pel fred i la fam, tant hi fa, amb l’única diferència que Biden escenificava algun hipòcrita advertiment a Israel sobre l’ús de les bombes nord-americanes, i Trump no tindrà cap empatx en fer-se fotografiar amb un primer ministre que compta amb el trist record d’estar acusat per la Cort Internacional de La Haia, per crims de guerra i crims contra la humanitat. No tindrà cap empatx perquè ell tampoc té una imatge massa exemplar, i de fet serà un dels pocs governants de món convicte per delictes penals. Sols vull esperar que, en aquest cas, si es continua amb tanta mort, mai no ens acontentem amb un “Podria haver estat pitjor”.
Ah, i no ens faran callar, per molt que ens vulguin desanimar, i ens continuarem indignant amb les imatges de desolació i de mort, i si un dia no ho féssim amb prou força, només que ens entoneu aquella cançó de León Gieco:
«Sólo le pido a Dios, que la guerra no me sea indiferente,
es monstruo grande y pisa fuerte, toda la pobre inocencia de la gente».
Segur que en tindrem prou per tornar-hi amb més força i determinació que mai.
Ramon Orfila i Pons