Repensar-ho tot

De segur que qualsevol persona que tingui un mínim interès per la política s’haurà adonat que vivim uns moments complicats. I estic parlant de qui entén la política com a servei públic, com una noble activitat destinada a millorar la vida de totes les ciutadanes i els ciutadans. No em referesc als que l’utilitzen com a instrument pel propi benefici o són lacais de grans poders econòmics.

És evident, en primer lloc, que el règim instaurat el 1978 és un vaixell que, si bé encara no s’enfonsa, té oberta una gran via d’aigua. Una via que té nom: corrupció. Les dues grans forces polítiques que han presidit el govern de l’estat espanyol han estat protagonistes, una vegada i una altra, de casos d’aquesta ferotge corrupció. Podem remuntar-nos als anys noranta, però ara com ara la xacra no s’ha erradicat ni fer-hi prop.

Si més no, ara hi ha un nou factor que no existia en dècades anteriors: l’ascens d’una formació política de trets neofeixistes que aprofita el descrèdit que provoca la corrupció per eixamplar el seu espai electoral. Cal observar, però, i tenir ben present que ho fa utilitzant precisament les eines més intrínsecament corruptes: la mentida, la difamació, l’odi, la manipulació...

També, per ser just, cal esmentar que algunes forces polítiques d’àmbit autonòmic també s’han immergit dins la brutor. De fet, gairebé només l’esquerra sobiranista ha aconseguit no caure-hi. Aquesta constatació ètica no es pot oblidar.

Per altra part, a l’hora d’esguardar aquest desolador panorama, hem de ser conscients que les tendències de la història es poden frenar i revertir. Tanmateix, perquè això sigui possible és necessari, des de l’esquerra, fer un esforç tan necessari com gegantí. Ens cal repensar-ho tot. 

No ens podem instal·lar en la comoditat del “qui dia passa any empeny”. Hem de donar respostes coherents, fonamentades, factibles i agosarades a les problemàtiques reals de la ciutadania. Hem de batallar contra les consignes simplistes, barroeres, i sovint criminals de la ultradreta (que la dreta oficialista en estat de pànic electoral va fent seves) en tots els àmbits de la societat.

És obvi que no tinc cap mena de receptari que ofereixi solucions miraculoses, però si puc esbossar els punts que, en parer meu, cal centrar el debat.  Així, cal reforçar la coordinació entre les diverses formacions sobiranistes i progressistes per fer front comú (algunes veus ja ho han reclamat) contra el feixisme -explícit o dissimulat- i contra el centralisme retrògrad que vol imposar el seu discurs. A partir d’aquí hem de donar respostes taxatives a la corrupció que resulta ser endèmica del sistema polític espanyol, però no només. Cal també proposar models socials inclusius per oferir a les persones provinents de la immigració, cal ser dràstic pel que fa a la problemàtica de l’habitatge, cal reprendre les lluites aferrissades en defensa del territori i del medi ambient, cal ser dur i radical en la preservació de la nostra identitat lingüística i cultural...

I així podria continuar, però l’important és que no hem de témer qüestionar tot el sistema de cap a peus, i, alhora, traduir els nostres posicionaments a un llenguatge clar, planer, entenedor. 

Se’ns gira feina, perquè la situació és veritablement d’emergència. Si no en som capaços ens espera un futur de misèria i foscor sota governs miserables que perseguiran i empresonaran, censuraran i retallaran. No ho hem de permetre.

Eduard Riudavets